El Jules Ferry

Mirava el cel net d’estiu, la immensitat del mar que s’obria en petites crestes blanques a la proa del vaixell, olorava la salabror, aspirava la brisa calenta que sentia com m’acaronava l’esquena... Tot això, en comptes de donar-me pau, em provocava més angúnia, perquè em concretava que m’estava allunyant del meu entorn natural: de la casa on vaig néixer, del poble on havia viscut, de les amistats... Aquests pensaments em traslladaven a la realitat. Tot el que tenia era la documentació que m’identificava com un refugiat. Vaig girar el cap i el contrast entre el paisatge marítim i el Jules Ferry, em va provocar un buit a l’estómac. Era un vell transport de carbó que per més que l’havien netejat i pintat, no li havien pogut treure el pòsit de brutícia que li havia deixat la pols del carbó. Ni l’aigua salada, ni la pintura havien estat prou fortes per arrencar-li la imatge de brutícia acumulada durant dècades.