El guardià de la ciutat, o el que en queda

Abans volava. O això deia. Ara, si “volar” és aixecar-se del sofà massa ràpid i marejar-se com si hagués fet una expedició, doncs sí, també vola. La capa continua penjada a l’esquena, però sembla més una tovallola vella oblidada després d’un partit. Fa olor d’humitat, de derrota suau, de “demà ja ho arreglaré”.

El vestit li va petit on no toca i li sobra on tampoc ajuda. Cada cop que se’l posa fa aquell soroll de plàstic trist, com si el material també tingués dubtes existencials. La màscara li cau mig de costat, deixant-li la cara a mitges: suficient perquè ningú el reconegui… i també suficient perquè ell mateix no s’acabi de reconèixer.

La ciutat ja no demana herois. Demana wifi que no falli i que el lloguer no pugi més, però això ja és una altra batalla perduda. Els problemes continuen, però ara van amb vambes noves i molta actitud. El crim ja no és de capa negra i riure malvat, ara és de vídeos curts, “bro confia” i gent que sap vendre fum amb bona il·luminació.

I ell… ell s’ha hagut d’adaptar.

Perquè sí: el guardià ara assaja.

Però no assaja per salvar ningú.

Assaja per batalles de rap.

Passa les tardes en una plaça mig morta, on els joves fan cercles a terra amb guix i es miren com si estiguessin a punt de resoldre el món amb quatre rimes. Ell es queda a un costat, practicant en veu baixa, repassant versos davant del reflex esquerdat d’una parada d’autobús.

“Soc l’ombra que ja no demana permís…”

No li surt bé a la primera. Ni a la segona. S’embolica, se li trenquen les rimes, li falla l’aire, i acaba tossint com si el flow també exigís anar al gimnàs.

Els joves el miren de reüll.

—Aquest paio… és rival o turista? —diu algú.

Ningú ho sap.

Però ell insisteix. Perquè és l’únic que li queda que s’assembla a lluitar.

Abans salvava gent. Ara intenta que “crim” rimi amb “cim” sense quedar en ridícul. Abans tenia dolents amb noms impossibles i plans encara més absurds. Ara el seu enemic més constant és quedar-se en blanc al mig d’un vers.
I així i tot, hi ha alguna cosa
.
Alguna cosa petita. Tossuda. Gairebé absurda.

Però viva.

Una nit, en una batalla improvisada, li toca entrar. S’obre el cercle. Silenci. Un altaveu barat escup el beat com pot.

Ell respira.

La capa cau cap a un costat, cansada de fingir que encara té una missió clara.

I entra.

No diu gran cosa al principi. Mira el cercle. Mira els joves. I després deixa anar el primer vers, una mica trencat, però ferm:

“Jo era el guardià quan ningú mirava…
ara soc el que cau, però no s’amaga.”

El públic no sap ben bé què fer, però escolta.

Segueix:

“Abans salvava el món amb una mirada,
ara practico rimes en una parada abandonada.”

S’atura un segon. Respira. Somriu una mica, com si ell mateix s’estranyés d’estar encara allà.

I llavors entra de veritat:

“Ara jugo a fer que ‘crim’ rimi amb ‘cim’ sense quedar en ridícul,
amb el vestit apretant-me com un record en oblit públic.
No soc heroi de portada ni de nom complicat,
soc el que queda quan tot l’altre s’ha cansat.”

Silenci.

No perquè sigui perfecte.

Sinó perquè és real.

I així i tot, la plaça no sap com reaccionar.
Hi ha silenci. Un silenci estrany, gairebé perillós.

Algú assenteix amb el cap. Un altre aixeca la mà seguint el ritme. Ningú se’n riu
.
I ell ho entén sense dir-ho: potser ja no és un heroi.

Però encara és algú que aguanta el beat.

I, de moment, amb això n’hi ha prou.