El grumet

Dalt del pal major del bergantí, en Cosme Fusimanya, el grumet, se sentia segur i lliure. Allí dalt..., balancejat per les onades a quaranta metres d’altura, gaudia de la brisa que li acaronaven el rostre i el tors nus. Passava moltes estones dalt la plataforma, només contemplant la immensitat blava. Pensava que suspès al pal major s’allunyava dels perills de coberta. Olorà sentors agres i veié volades d’ocells!
—Terra a babord! —li sortí de la gorja, quan veié la ratlla blanca.
Els mariners corregueren a les cordes i als pals i, en un tres i no res, el vaixell començà a navegar de dret cap a la costa, on es concretava la forma d’una grandiosa fortalesa. A mesura que el bergantí s’hi apropava, s’adonà que la fortalesa estava sobre un pujol i feia de defensa d’una ciutat de cases blanques, rere la qual s’estenia una grandiosa extensió verda. En un primer moment, el cor li bategà amb força: havien arribat a Amèrica! Mentalment, comptà els dies de navegació i no podia ser: els vaixells no van tan de pressa. En Cosme s’adonà que entraven en un port africà. Quan feren port, baixà del pal i corregué per coberta fins arribar a la proa. Des d’allí, veié un gran bullici de gent i escolta un soroll humà, com un gran gemec llastimós.
Era un port d’olors fortes d’espècies, de suor humana, de selva, unes olors salvatges. Veie encadenades i encadenats que eren conduïts cap al bergantí. Se li regirà l'estómac.
El que s’explicava era cert, el comerç de persones era veritat. En veure aquell horror, sentí com l’estómac se li nuava i li vingueren ganes de fugir. Tanmateix, on podia anar un noi català enmig de la selva africana?
Quan el bergantí salpà cap a Amèrica, es tornà a enfilar al pont major per no veure res de coberta ni de dins del vaixell. Desitjà convertir-se en una de les gavines que volaven altes i allunyar-se del vaixell. Un dels ocells feu un picat, enganxa un peix amb el bec i l’engolí. La imatge no el conformà!