EL FILL PÒSTUM

Un relat de: Identitat Inedita
CORRIA L’ANY 1909
El fill pòstum
El dia 28 d’agost de 1909: dissabte.
l’Antònia es va posar de part. Ja feia dies que el seu home, l’Anselmo havia estat reclutat com a reservista per sumar-se als soldats de la lleva posterior al 1903, per anar al Marroc, la guerra de Melilla a la regió del Rif , per lluitar contra els insurgents.
Luís de Santiago, Capità General de Catalunya i el marquès de Comilles, accionista majoritari de les Mines del Rif van establir l’acord d’enviar nou mil reservistes catalans... a morir.
L’Anselmo venia d’una tradició militar; Havia fet el servei, obligatori des de 1870; d’una durada de sis a vuit anys, en va fer tres, i després, en acabar-lo, les pràctiques biennals de 15 dies per estar a punt davant l’emergència d’un nou reclutament.
Feia només 10 anys que havia tornat de Filipines, desfet, vençut; fet un nyap, sí, però amb ànims de lluitar per a tot allò que creia era noble, però ara no acabava de trobar sentit a aquesta nova guerra, allà al Marroc.
Així com quan va anar a les Filipines amb només dinou anys creia fermament que protegir les Colònies d’ultra mar era el deure de tot bon espanyol, ara veia una mà negra darrera d’aquesta nova contesa. Uns interessos difícils d’abastar des del seu senzill coneixement...
El Govern de Madrid no havia assumit les pèrdues del seu imperi i la derrota tan flagrant que es va endur tanta gloria, tants vaixells...i tantes vides...
Amb aquesta nova iniciativa bèl•lica volien netejar el seu nom i recuperar prestigi, no només a Espanya, sino també a Europa.
Ara, això sí, no tots anirien a Melilla, no; els qui tenien mil cinc-centes pessetes podien deslliurar els seus fills d’anar a combatre; com abans, a les Colònies, que amb dues mil pessetes ho van tenir tot dat i debatut.
Quedava clar doncs que les tropes estarien formades bàsicament per l’exercit regular i per tots aquells homes, joves ells, cridats a files des dels estrats més inferiors de la societat: catalans, casats i amb obligacions, gent del camp, treballadors de fàbrica… Una mà negra disposada a tot per tal de sufocar els ànims alterats que acabaria abocant els anarquistes, obrers, republicans, anticlericals... al terratrèmol de l’anomenada Setmana Tràgica que va començar el 26 de juliol i va acabar al 2 d’agost.
Les protestes per aquesta manera tan roí de treure’s de sobre els qui no estaven d’acord en l’ordre establert i menys a ser reclutats per anar a morir a una guerra que no els anava ni venia, van tenir el suport, entre d’altres, del partit socialista, del partit republicà radical i del centre nacionalista republicà. Alguns prohoms d’esquerres com Rovira i Virgili i algun polític d’idees canviants van ajudar, també, a mantenir ferm l’ànim de revolta.
A causa de tot plegat, moltes famílies catalanes es van veure privades del qui s’anomenava cap de casa... difícil sobreviure en unes condicions de precarietat absoluta con havien quedat després de no tenir qui portés un jornal a casa.
L’Antònia no va ser menys. Va parir a la casa que ella considerava la seva llar. Hi havia començat a treballar als onze anys; els amos l’estimaven com si fos de la família.
Va tenir un nen; de nom Anselmo; Anselmo Ferrer Simó.
Recorda el comiat. Els embarcaments; abraçades i els ulls negats de llàgrimes que maldaven per no lliscar galtes avall. Moltes dones aplegades amb un sentiment comú: de pèrdua anticipada.
S’havia d’infondre coratge als qui anaven no sabien a on ni per què; la moral alta, l’ànima a les més profundes tenebres.
Una setmana després del primer embarcament arribaren notícies sobre la mort en combat d'uns 300 reservistes.
Un altre esdeveniment, un tràgic accident en la via fèrria minera que s’estava construint, va causar la mort a 400 soldats, molts d’ells catalans
Un vaixell enfonsat va ser l’antecedent definitiu del que vindria després: derrotes sobre derrotes, morts sobre morts.
La falta de mitjans, armament heretat de la guerra de Cuba… soldats, es pot dir, que n’acabaven de tornar; més vius que morts; ni temps per refer-se havien tingut.
Derrota sobre derrota, sang vessada perquè sí. Cap justificació.
Moltes víctimes.
El nom de l’Anselmo estava entre elles; només tenia vint i nou anys, ja no coneixeria el seu fill.
Com tants d’altres.

Comentaris

  • Una gran derrota tràgica.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 26-05-2021

    Veig que la literatura històrica et va molt bé i aquí he llegit una "gran derrota tràgica" on va haver moltíssima acció i a més "fantàstica". M'ha impressionat com ho has descrit.
    Realment molt bona acció... on van morir molta gent.
    Saluts i una abraçada.

  • Identitat Inedita | 25-05-2021

    Sí, és així. Tan tràgica a vegades!

  • I... més[Ofensiu]
    Prou bé | 25-05-2021 | Valoració: 10

    Es va teixint la història/saga dels Anselmos. Rerafons històric per una "pàgina viscuda" emotivament tràgica com és la vida a vegades....

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Identitat Inedita

Identitat Inedita

110 Relats

285 Comentaris

14179 Lectures

Valoració de l'autor: 9.32

Biografia:
Montserrat Solé Bas vaig néixer a Barcelona l’any 1946.
TOTHOM EM DIU MONTSE
EL MEU CONTACTE: montses220@gmail.com
La meva primera escola, als dos anys i mig, va ser Les Escoles Franceses; als cinc anys vaig anar a l’Escola Virtèlia i posteriorment vaig acabar el batxillerat elemental a l’Institut Maragall.
Començo a treballar als quinze anys en diverses modalitats del comerç i als disset m’integro al món de l’ensenyament
Als dinou estudio Turisme.
Als 25 anys, juntament amb Mercè Galilea, entomo la direcció de l’Escola Nostre Temps, que dirigeixo i on hi faig classes de llengua.He dedicat una llarga part de la meva vida a l'ensenyament i, encara ara, m'agrada ensenyar tot el que sé.

Paral•lelament engego també amb la Mercè i la Xon Solé la Granja Escola Can Joval, a Solsona.
Als quaranta-dos anys em trasllado amb la família a Menorca on hi desenvolupo activitats professionals del món dels serveis. Hi visc amb el meu marit des de fa trenta-dos anys. Agraeixo la pau que s'hi respira però no em molesta el brogit.

Les nostres filles, quaranta-set i quaranta cinc, varen volar fa temps. Casades i amb fills ens han donat néts.
No ens veiem a diari ja que una viu a Angalterra i l'altra a Cardedeu però quan ho fem és molt emotiu i reconfortant. Allò que hi era, encara hi és.

Sóc una persona amb una gran curiositat, m’agrada saber; Llegeixo força, escric i brodo mentrestant miro la tele.
Actualment la meva principal activitat, però, és l'escriptura que diversifico en relats, poesies, flaixos, eròtics i novel.les.

M’agrada tenir convidats i cuinar. Els meus aperitius són sempre esperats abans de qualsevol àpat.

Resumint: estic jubiladeta; tinc setanta cinc anysi allò que em mou i em commou és: escriure, llegir, cuinar, cosir, estimar i patir.
M'ENCANTA QUE EM LLEGIU PERÒ MÉS M'AGRADA QUE EM COMENTEU. SISPLAU

EM DEFINEIXO:
Sóc una persona constantment preocupada però absolutament feliç. La felicitat és d'aquest món? Doncs això
Ara vull aclarir la meva identitat: Catalana, independentista de soca-rel sense cremar contenidors. Femenina que no feminista. Crec en la dignitat personal al marge de qualsevol consideració de sexe. La dignitat passa per sobre de tot i cadascú se la guanya.