El fil de Constantinoble

Quan Basili va ser enterrat amb la seva espasa, els cortesans pensaren que l’Imperi quedaria orfe.
Però de les ombres del palau sorgí Arianthē, lluminosa i serena, que regnava sense haver estat coronada.

Els generals demanaven guerra,
els cortesans conspiraven per la seva part,
però ella va parlar d’una altra cosa:
d’un tron que no es defensa només amb acer,
sinó amb paraula, amb matrimoni, amb aliança.

Els turcs avançaven a l’horitzó,
i els homes del palau clamaven per sang.
Arianthē, però, va veure més lluny:
va oferir germanor allà on d’altres veien enemics,
va unir sangs i rituals,
va teixir una nova trama amb fil de seda oriental.

Així Constantinoble, ciutat de dues ribes,
va esdevenir també pont de dues civilitzacions.
No fou una pau eterna,
però fou una llum inesperada:
els turcs entraren no com a conquistadors,
sinó com a aliats,
i la ciutat daurada es va obrir a noves llengües i déus.

Els annalistes del futur escriurien amb estranyesa:
“Després de Basili, no regnà un general,
sinó una emperadriu que va saber escoltar el temps.
No va alçar muralles més altes,
sinó ponts més amplis.
I gràcies a ella, Bizanci va sobreviure allà on semblava condemnat.”

I així, el fil invisible de Constantinoble
ja no fou de guerra,
sinó integració de la diferència.