EL DIJOUS PAELLA, MENYS QUAN TOCA SESSIÓ DE QUIMIOTERÀPIA

En aquest país nostre, tan menut i tan obstinat – santa obstinació que més de 300 anys desprès de conviure forçadament amb els invasors, continua existint - , alguns costums són més que una tradició: són una manera de respirar. El dijous, per exemple, olora a paella. No cal mirar el rellotge ni preguntar quin dia és: n’hi ha prou amb sentir aquell fumet que s’escapa per les finestres i et diu, amb veu de cuinera de tota la vida, que avui el món torna a estar en ordre.

Hi ha dijous però, que s’esguerren una mica. Aquells en què la vida t’imposa un altre calendari, amb hores que no surten del rellotge, amb noms difícils i passadissos d’hospital. Dijous en què la paella queda per fer, i el davantal penja entristit a la cadira.

Tanmateix, els catalans tenim un do antic —heretat sens dubte pel sol i el vent de tramuntana i/ de gregal — que ens fa repetir, tossuts i alegres: “Vindran més dijous.” I ho sabem del cert. Perquè la paella no és només arròs ni sofregit; és el gest compartit, la rialla a taula, l’aroma que omple la casa i et recorda que la vida, malgrat tot, continua oferint-te racions de felicitat.

Així que deixem que el temps faci la seva feina. Quan arribi el dijous bo, el del retorn a la cuina i a la festa domèstica, les nostres cuineres tornaran a triomfar amb aquell arròs que sembla fet per mans celestials, esposes, mares. I entre cullerada i cullerada, direm, mirant-nos als ulls: veus com sí? encara hi ha molts dijous esperant-nos.

A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.