EL DIETARI DE LES AIXELLES

EL DIETARI DE LES AIXELLES

Les dones que s’ensumaven les aixelles ho feien en secret, als lavabos dels grans magatzems o darrere la cortina del dormitori, amb el braç en angle perfecte i el nas enfonsat a la tela de la brusa. No era coqueteria, ni un tic nerviós. Era un mapa. Llegien en aquell vapor tebi l’hora que havia passat, la pressa del matí, l’esglai d’aquella mirada al bus.

La Irene se les ensumava mentre caminava cap a la feina, de pressa, i aprenia a distingir la por de l’excitació. La Lola, asseguda al parc mentre els nens cridaven, hi trobava la sal de la nit anterior, l’ombra d’un braç que no era el del marit. La Maria, a punt de pujar a l’escenari, s’hi ensumava i hi sentia el pànic vell, el mateix que sentia als assajos, però també un altre de nou: el del triomf.

A casa, els homes deien que feien olor de dona, i somreien satisfets, com si fos un perfum regalat. Elles callaven. Sabien que allò no era per a ells. Aquella olor no era per ser olorada, sinó per llegir-se. Era un dietari escrit amb suor fina, un telegrama del cos que només elles entenien. Un llenguatge privat, íntim, que els explicava qui eren en aquell precís instant, abans que el món les tornés a tacar amb les seves pròpies olors.




2026