El dibuixant de bellesa

Fou com si un raig de llum i de vida li entrés pels ulls i li colpegés el cervell. La sang se li encengué de manera que el rostre li quedà roig, com si hagués d’esclatar d’un moment a l’altra. Era una noia de cabells negres: lluïa un serrell que arribava arran d'unes fulgents i poblades celles que vestien uns ulls grans i amples de color marró fosc; Els ulls brillaven cap a la vida dins d'un rostre que enquadrava el somrís de la seguretat i la satisfacció de les posseïdores de bellesa. Uns llavis carnosos i mòbils definien una boca petita: oberta just per mostrar el final de les dues dents superiors. De les orelles mig cobertes de cabells en penjaven unes arracades en forma de petites perles que acabaven en una de més gran de manera que semblaven gotes de rosada. El seu magnífic cap s'ajuntava a un cos fràgil, d'on sorgien les formes arrodonides de la més excelsa feminitat. El coll estret i llarg estava cobert per tafetà blanc amb motius vegetals que deixava veure el daurat de la pell. El tafetà s’acabava poc abans del pit cobert per un vestit groc amb botons platejats. La noia s'adonà de l'efecte que causava. Aixecà un braç cobert amb una estreta màniga groga que acabava en blondes de seda al canell. Invertí la mà on brillava un anell d’or decorat amb un robí i la posà sota la barbeta, com si sostingués el rostre per dirigir un esguard de complicitat i un somrís d’afecte a aquell jove que l’admirava. El majoral va fer petar la llengua al paladar i el carruatge es va començar a moure, els picarols dringaren i els cascs dels cavalls arrencaren sons metàl·lics del paviment. La noia tregué la mà de la barbeta i acostà el rostre als vidres. El jove es posà una mà a la butxaca, tregué un bloc i un llapis i començà a prendre notes del rostre de la noia que s’allunyava a mesura que els cascs dels cavalls colpejaven el terra amb la melodia del cloc, cloc... Quan la noia s'adonà del que passava somrigué i intentà fer un posat artístic, però els cavalls estiraven el carruatge i el noi hagué de tornar el llapis i el bloc a la butxaca. El jove alçà el braç i feu adeu amb la mà. La noia no li pogué correspondre, perquè el vidre de la finestra ho impedia. El dibuixant la memoritzà.