El deliri de l'encens i de la sal...

Un relat de: wynelland
Alguna cosa diferent flotava a l’aire aquella tarda de diumenge. Segurament era l’encens. La mare havia comprat barretes d’una nova olor. Nova per a ella, és clar: aquella fragància ja feia anys que estava comercialitzada. En aquell moment, però, no hi era per sentir-la; havia sortit feia una estona per veure una amiga. El pare havia apagat la televisió per anunciar que jugarien a fet i amagar. No era estrany. I menys en una tarda de diumenge. Però aquell dia hi va afegir una novetat: jugarem a les fosques.
A les fosques, quines idees. La Rut va sospirar. Quin rotllo. Ara busca un lloc on amagar-te, i espera que trobin la Gemma. Que plori. Després l’Anna. Que rigui. Després en Marc. Que cridi... Llavors sortiré jo, i els hi diré el que vull fer. Que no és pas jugar, és clar, com a mínim no a aquesta xorrada de joc. Però els seus germans van desaparèixer. Primer l’Anna, que sempre s’amagava darrere les cortines del menjador; després la Gemma, que era tan beneita per entaforar-se sota la taula. Sota la taula, per l’amor de déu. Com si les taules tinguessin parets! I després encara es queixaria que l’haguessin trobat. En Marc va sortir corrents, segurament cap a la sala d’estar, on hi havia un sofà prou ample per amagar-s’hi darrere.
Només quedava ella, la Rut, i sentia com el pare seguia comptant amb la seva veu càustica. Setanta-vuit, setanta-nou, vuitanta... Semblava un rellotge que marqués els darrers segons abans d’una catàstrofe nuclear. Els bombarders estan a punt d’arribar, va pensar la Rut. Has d’entrar al búnquer abans no comencin a deixar caure les seves bombes. Va entrar a la cuina i, a les palpentes, va visualitzar els quatre possibles amagatalls que hi havia. La llar de foc n’era un. Els altres eren o bé darrere d’un escriptori que el pare havia posat allà força temps enrere, o bé sota la tauleta, o bé dins d’un armari baix. De seguida va descartar la tauleta i l’armari, tot pensant en la Gemma. La llar de foc era la millor opció, però no li venia de gust embrutar-se. A més, segur que el pare miraria allà primer... Noranta-dos, noranta-tres, noranta-quatre... Va córrer a apartar l’escriptori de la paret i es va entaforar al darrere com va poder. Segur que es veia que hi havia algú amagat. Aviam, és veritat que estava prima i no ocupava gaire espai, però no tant com per no ser vista. Bé, segur que troben la Gemma abans i... Cent!
La Rut es va quedar quieta. No se sentia res. Tot estava a les fosques. Quanta estona duraria, aquella comèdia? I, de sobte, un cop sec i un crit. I altre cop silenci. Va seguir arraulida rere l’escriptori una bona estona, sense sentir res. Fins que li va semblar escoltar la veu de la mare. Havia tornat. Ajudaria al pare a trobar els altres... No va sentir els plors de la Gemma, ni les rialles de l’Anna. Ni tan sols els crits d’en Marc. Però tenia la certesa que els havien trobat. Els havien trobat, i ara entraven a la cuina.
—On es deu haver amagat, la Rut? —va sentir que deia la mare.
—A la llar de foc. Segur —va dir el pare, tot ficant el cap a l'interior—. Doncs no, no és aquí.
—Segur? Mira-ho bé.
—Que et dic que no hi és... —La Rut va veure com l'ombra del pare obria la porta de l’armari baix que havia descartat com a búnquer. —Caram de mossa...
—I què en farem, dels cossos? —va dir la mare.
—Els cremarem... O els trossejarem i els cremarem... O bé els enterrarem. Ja se’ns acudirà alguna cosa.
La Rut, darrere de l’escriptori, no gosava ni respirar. Sentia el cor bategant-li fortament, a punt d’explotar en mil bocins.
—Rut, bonica, on ets? —va cridar la mare.
—No és aquí —va fer la veu del pare—. Deu haver sortit al jardí...
Tot i la penombra, no es podia creure que no veiessin que hi havia ben bé dos pams entre l’escriptori i la paret. Va recordar la seva sorpresa el dia que el pare havia posat aquell moble d’estudi a la cuina. No es pot llençar res, havia dit. I a ella li havia semblat ridícul, però ara ja no. De cop, devia la seva vida a aquell escriptori.
I els pares van sortir al jardí. Rut, Rut... Van seguir cridant-la una estona més, però aviat se’n van cansar. I van començar els sorolls estranys. Destrals. Martells. Una motoserra? La Rut va tancar els ulls i va tapar-se les orelles. Llàstima que no pogués també tapar-se el nas. L’olor de socarrim no va trigar a arribar. Quanta estona havia passat? Un parell d’hores? Tota la nit, potser? No ho sabia. Només sentia aquella por i aquella buidor. Les llàgrimes s’havien quedat congelades a dins dels seus ulls grans i castanys. Les cames no li responien. Tant se val, es va dir, ja mai no tornaré a sortir d’aquí. Ho tenia decidit. No sortiria, ni per menjar, ni per beure, ni per anar al lavabo.
Però va sortir. Va ser unes hores després, mentre els pares dormien en la placidesa d’una nit sense preocupacions. A ella, però, li va semblar que havien passat dies. Setmanes, potser. L’olor d’encens havia desaparegut per deixar pas a aquella nova ferum. Va estar a punt de vomitar. Però no s’ho va permetre. Va obligar les seves cames a caminar. Es va aferrar al pany de la porta com si fos un bot salvavides. El va obrir i va arrencar a córrer. Ni tan sols es va preocupar de tancar la porta al seu darrere, com la mare sempre li deia que fes. Les cames corrien com no ho havien fet mai, ni a classe de gimnàstica, i no van parar fins que no va ser ben lluny d’allà.
Setmanes més tard va passar davant d’un quiosc. Veí exemplar condemnat a trenta anys i un dia per haver assassinat els seus fills i la seva dona, deia el titular. Fragments dels cossos han aparegut cremats i enterrats al jardí de casa seva, resava el subtítol. I una mica més avall: era un veí modèlic, diu la veïna. Sempre saludava i em deixava la sal.
Així la mare també era morta.
I el pare condemnat a trenta anys i un dia.
Bé. No tenia motiu per patir.
I els anys van anar passant, i ja no recordava tan sovint aquella olor de socarrim. Ni l’olor de l'encens que ho impregnava tot moments abans de la tragèdia.
Va viure sola molts anys. Bé, sola no: amb dos ocells. Tenien el cos verd, el cap taronja i el bec de color beige. Vivien a la terrassa del seu pis, on hi tenien una gàbia amb aigua i menjar abundant. La porta era sempre oberta, però no marxaven mai. I, si ho feien, no trigaven a tornar, segurament per la certesa que tenien que allà sempre hi trobarien teca. Es ficaven sols dins de la gàbia, i dormien en el gronxador.
—Vosaltres sí que m’estimeu, oi que sí?
—Repiu.
Treballava en un restaurant, i sempre estava ocupada. No parava gaire per casa. La seva vida estava en calma.
Fins que va conèixer en Raimon. Era algú especial. Llavors el seu món va canviar. Es va omplir de llum. I d’estels. I de focs d’artifici. I d’olors noves i insospitades, com a mínim dins del seu pis. Olor de pollastre rostit, d’escudella, de carn d’olla... Per fi tenia algú per qui cuinar!
I un dia la va tornar a sentir. Aquella olor d’encens. Aquella fragància nova que ja feia anys que estava comercialitzada.
—Què has fet? —va cridar a en Raimon, que s’estava assegut tranquil·lament al sofà del menjador—. Què fots cremant aquesta merda d’en... —La veu se li va trencar.
—No t’agrada? —va preguntar el noi, aixecant la cella dreta. Se la va mirar amb els seus ulls clars. Uns rínxols castanys li emmarcaven el rostre.
—Que si no m’agrada? Tu saps què has fet...?
—Ja l’apago —va fer llavors, aixecant-se d’un bot, tan alt com era—. No et posis així...
Ring. Era el timbre de la porta. La Rut es va quedar gelada al bell mig del menjador. Ring.
—No obres?
Ring.
Una suor freda li va córrer front avall. I per l’esquena. I sota les aixelles. El cor li repicava fortament a dins del pit.
Ring. Aquest va ser el darrer avís. Aviat li va arribar un altre so. Una destral picant contra la fusta de la porta. Destrossant-la. Foradant-la. Aviat cediria. Aviat tornaria a veure el pare. I aquest cop no tenia cap escriptori per amagar-se.
—Em matarà, em matarà...
—Qui coi t’ha de matar? —En Raimon semblava realment sorprès.
—El meu pare.
—Es pot saber què t’agafa? Només estan picant a la porta...
Però la Rut no l’escoltava. Només sentia aquella olor d’encens. I els cops de destral. I els martells. I la motoserra. I l’olor de socarrim.
I no tenia cap escriptori on amagar-se.
Fora, a la terrassa, els ocells havien volat. Segurament tornaven a estar d'expedició, explorant aquell món tan gran i tan fascinant, abans de decidir-se a tornar a casa.
La Rut va córrer cap a la cuina i va agafar un ganivet carnisser. Les mans li suaven.
Setmanes més tard, el titular d’un diari resava: veïna exemplar condemnada a trenta anys i un dia per matar el seu veí i el seu company. Segons fonts properes, el veí havia pujat a demanar la sal, com ja havia fet altres cops, perquè «hi havia confiança».

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: