Cercador
El de baix i el de dalt
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
El de baix, callat (com sempre, com tota la vida, excepte quan emetia el subtil so de la mucositat bavaiosa), dins de casa s'estava. Ja havia plogut. Sol i aire sec, no. No li eren gens de menester. Es trobava en un racó de pati , autoenganxat sobre una rajola de terrissa de manufactura artesana, escarbotada, que feia angle.
El de dalt, callat (com sempre, com tota la vida, excepte quan emetia el so de la mucositat bavaiosa), dins de casa s'estava. Ja havia plogut. Sol i aire sec, no. No li eren gens de menester. Es trobava, autoadossat, en una canal al tram que quasi assolia la teulada.
-Quin despropòsit! No ets alpinista. Si t'estavelles, de tan amunt, la duresa de la closca esdevé irrisòria- cridà el cargol de la rajola, a terra, a l'enlairat.
-Voluntat meva- respongué l'altre, lacònic.
Un ventet inoportú, amb un buf de força, empentà el mol.lusc de dalt façana avall. Caiguda lliure sense haver-la escollit. Funest final?
A la coincidència, capritxosa, li va venir de gust que la línia de precipitació del cargol d'amunt fos exacta al punt on estava situat el de sota.
Col.lisió de closques.
El cargol de dalt va quedar cos vulnerable encarat al cel. Les closques, amb un necessari pas del temps, es van anar 'curant', solidificant novament de la part afectada. Restarien unides, com si les haguessin encolat. El cargol de baix arrossegaria biclòsquicament el de dalt, sotmès a, és clar, més perillositat, descobert. O potser, sí, trobarien la manera de capgirar-se i que el de dalt arrossegués el de baix. Compartir la feblesa equilibradament, pactant horaris.
Més endavant, un nen que gaudia observant les plantes i el sòl va adonar-se de dues closques buides (les vides que havia contingut suraven en l'infinit). Li van semblar ben curioses. Dues que eren una? Una que eren dues? Se les va emportar per afegir a la seva col.lecció de tresors de la natura. La seva mare, una dona amb peculiar sensibilitat, en va fer un conte-poema que va presentar a un concurs.
I va guanyar!
El de dalt, callat (com sempre, com tota la vida, excepte quan emetia el so de la mucositat bavaiosa), dins de casa s'estava. Ja havia plogut. Sol i aire sec, no. No li eren gens de menester. Es trobava, autoadossat, en una canal al tram que quasi assolia la teulada.
-Quin despropòsit! No ets alpinista. Si t'estavelles, de tan amunt, la duresa de la closca esdevé irrisòria- cridà el cargol de la rajola, a terra, a l'enlairat.
-Voluntat meva- respongué l'altre, lacònic.
Un ventet inoportú, amb un buf de força, empentà el mol.lusc de dalt façana avall. Caiguda lliure sense haver-la escollit. Funest final?
A la coincidència, capritxosa, li va venir de gust que la línia de precipitació del cargol d'amunt fos exacta al punt on estava situat el de sota.
Col.lisió de closques.
El cargol de dalt va quedar cos vulnerable encarat al cel. Les closques, amb un necessari pas del temps, es van anar 'curant', solidificant novament de la part afectada. Restarien unides, com si les haguessin encolat. El cargol de baix arrossegaria biclòsquicament el de dalt, sotmès a, és clar, més perillositat, descobert. O potser, sí, trobarien la manera de capgirar-se i que el de dalt arrossegués el de baix. Compartir la feblesa equilibradament, pactant horaris.
Més endavant, un nen que gaudia observant les plantes i el sòl va adonar-se de dues closques buides (les vides que havia contingut suraven en l'infinit). Li van semblar ben curioses. Dues que eren una? Una que eren dues? Se les va emportar per afegir a la seva col.lecció de tresors de la natura. La seva mare, una dona amb peculiar sensibilitat, en va fer un conte-poema que va presentar a un concurs.
I va guanyar!
l´Autor
922 Relats
984 Comentaris
458968 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com