El cronòmetre

No podia assumir un nou somni, perquè la fatiga la vencia. No tenia ganes, però havia d’aclucar els ulls i tornar a adormir-se. S’abocava a la son com si les hores no passessin, malgrat el temps avançava de pressa. Aquests instants, que passaria lluny de tothom, l’absorbien. I sentia com tot pesava, sobretot la seua vida que es trencava, perquè no podia portar a terme cap dels seus propòsits.

Acte seguit, la porta es va obrir i va entrar algú a l’habitació. Podia sentir aquelles passes, una rere l’altra, titubejants.

—Dorms?

No podia contestar, la llengua la tenia travada dintre de la boca i la saliva espessa, i el cos estava més adormit que cent mil quilos de plom. Tot i que li reconeixia la veu, aquella parla que temps ençà l’havia acariciat dintre d’aquell llit, no va poder pronunciar ni un mot.

Però ja no hi havia rastre de moviment perquè feia anys que quasi no es podia moure. Encara l’estimava, per això acudia cada dia al seu costat, amb l’esperança ferma de què les coses canviaren.

—Potser algun dia, podríem...

Deixava la porta oberta, tornava a fer suposicions i ella tornava a somniar de forma quieta i respirant-lo en cada inspiració per tal de fer-lo entrar dintre d’ella. No volia apartar-lo, però ben mirat, tampoc havia volgut sentir aquesta força descontrolada que tots anomenaven amor. Ningú li havia demanat permís per enamorar-se d’ell. Sobretot no volia fer-lo patir, tot i que ni això aconseguia. Un cert pessimisme es dipositava en cada extremitat.

Potser en un altra vida, la que somniaven entre tots els qui se l’estimaven, ella podria curar-se. I si fos possible tot això, demanaria un altre cronòmetre per a què el temps passés al ritme adequat al seu costat. Voldria aprofitar cada segon de vida, avançar sense recular i, qui sap si la fórmula de la felicitat s’amagava entre connexions i energies, entre destins i destreses.