Cercador
El conte de l'home que no despertava del tot
Un relat de: aleix- Compartir:
Hi havia una vegada un home. Era un home del tot normal. Tenia una vida normal, amb una feina normal, família normal... Podríem dir que tot en ell era absolutament normal, és a dir dins els paràmetres normals de la normalitat. A aquell home un dia li passà una cosa un xic estranya. Es llevà de bon matí, com cada dia, i féu les coses que feia normalment. Va haver-hi, però, quelcom diferent durant aquella jornada, quelcom que sortia de la normalitat. Tot va succeir en un parc de la ciutat on vivia. Ell solia passar-hi per anar a treballar els dies laborables, i aquell dia es va aturar, gairebé sense adonar-se'n, davant d'un arbre que donava ombra a bona part d'aquella zona del parc. Allí hi va trobar una noia asseguda, i també gairebé sense adonar-se'n es va asseure al seu costat. Primer va tenir una mica de por que la noia s'enfadés, o simplement decidís marxar al notar la seva presència, però va comprovar que a ella no li desagradava tenir-lo allà assegut al seu costat. Ell no va gosar dir-li res mentre va ser allà, i ella tampoc va obrir la boca en cap moment, però van restar els dos asseguts força estona, fins que l'home va mirar el rellotge i, en veure que feia tard a la feina, s'aixecà d'una revolada i va seguir el seu camí parc enllà.
Aquella escena es va repetir en la vida d'aquell home durant bastants dies, i ell s'acostumà al parc, a l'arbre i a la noia, i se li feia molt agradable l'estona que restava assegut en aquell indret i amb tant grata companyia. Mai es van dir res, l'home i la noia, però de vegades es miraven. Es miraven de tant en tant, i ho feien suaument. Els ulls de cadascun d'ells es quedaven fixats mirant els de l'altre, i restaven així durant alguns segons, de vegades fins i tot durant alguns minuts. Això era sens dubte el que més li agradava a aquell home de l'estona que passava allà.
L'home no entenia perquè li succeïa tot allò, i simplement deixava que succeïs sense pensar-hi gaire, ja que ben mirat no li suposava cap problema més enllà de fer cinc minuts tard a la feina quan s'entretenia més del compte.
Un dia, però, aquell home es va adonar del que li passava realment. El fet era que des del dia en què havia conegut la noia del parc, no despertava del tot quan despertava! Va adonar-se que hi havia una part d'ell, una part molt petita i molt amagada dins seu, que es quedava dormint quan obria els ulls al despertar. Era per això que es trobava a la noia al parc! La petita part d'ell mateix que dormia vivia aquella situació. Era com si aquell parc, aquell arbre i aquella noia fossin part d'un somni i no de la realitat. Era talment com si, tot i estar despert, durant aquella estona tornés a adormir-se i visqués un bocí de somni dins la seva realitat.
L'home, tot i ser conscient de la situació estranya en què es trobava, no va fer res per a canviar-la, ja que no volia deixar de seure en aquell indret, encara que no en treia més que l'estona agradable de seure i compartir silencis i mirades amb la noia. La situació, doncs, va durar un temps més, però va arribar un dia, i sense saber com, que l'home va despertar del tot. El que va passar quan va despertar del tot té poca importància. Ben mirat si algú llegeix aquest conte pot triar si vol què li va succeir a partir d'aquell dia. Potser va despertar i no va veure més a aquella noia, o despertà i la tenia al costat, al llit, o bé despertà sol i a l'anar a la cuina la trobà fent l'esmorzar... Podeu triar, doncs, el que li va passar a l'home quan va despertar del tot. SI ho feu, però, feu-ho amb una petita condició, i és que tingueu en compte al triar que quan va despertar. va fer-ho sentint-se lliure i feliç d'haver estat allà assegut, en un parc, sota l'ombra d'un arbre, amb una noia, i sense despertar del tot fins que del tot despertà.
Aquella escena es va repetir en la vida d'aquell home durant bastants dies, i ell s'acostumà al parc, a l'arbre i a la noia, i se li feia molt agradable l'estona que restava assegut en aquell indret i amb tant grata companyia. Mai es van dir res, l'home i la noia, però de vegades es miraven. Es miraven de tant en tant, i ho feien suaument. Els ulls de cadascun d'ells es quedaven fixats mirant els de l'altre, i restaven així durant alguns segons, de vegades fins i tot durant alguns minuts. Això era sens dubte el que més li agradava a aquell home de l'estona que passava allà.
L'home no entenia perquè li succeïa tot allò, i simplement deixava que succeïs sense pensar-hi gaire, ja que ben mirat no li suposava cap problema més enllà de fer cinc minuts tard a la feina quan s'entretenia més del compte.
Un dia, però, aquell home es va adonar del que li passava realment. El fet era que des del dia en què havia conegut la noia del parc, no despertava del tot quan despertava! Va adonar-se que hi havia una part d'ell, una part molt petita i molt amagada dins seu, que es quedava dormint quan obria els ulls al despertar. Era per això que es trobava a la noia al parc! La petita part d'ell mateix que dormia vivia aquella situació. Era com si aquell parc, aquell arbre i aquella noia fossin part d'un somni i no de la realitat. Era talment com si, tot i estar despert, durant aquella estona tornés a adormir-se i visqués un bocí de somni dins la seva realitat.
L'home, tot i ser conscient de la situació estranya en què es trobava, no va fer res per a canviar-la, ja que no volia deixar de seure en aquell indret, encara que no en treia més que l'estona agradable de seure i compartir silencis i mirades amb la noia. La situació, doncs, va durar un temps més, però va arribar un dia, i sense saber com, que l'home va despertar del tot. El que va passar quan va despertar del tot té poca importància. Ben mirat si algú llegeix aquest conte pot triar si vol què li va succeir a partir d'aquell dia. Potser va despertar i no va veure més a aquella noia, o despertà i la tenia al costat, al llit, o bé despertà sol i a l'anar a la cuina la trobà fent l'esmorzar... Podeu triar, doncs, el que li va passar a l'home quan va despertar del tot. SI ho feu, però, feu-ho amb una petita condició, i és que tingueu en compte al triar que quan va despertar. va fer-ho sentint-se lliure i feliç d'haver estat allà assegut, en un parc, sota l'ombra d'un arbre, amb una noia, i sense despertar del tot fins que del tot despertà.