Cercador
El buit que res omple
Un relat de: relats_del_buscador- Compartir:
El soroll del frigorífic
L’Oriol treballava en una empresa de publicitat on tot feia olor de cafè car i d’ambició. Li agradava pensar que tenia bon gust: roba cara, rellotge d’acer, un cotxe que brillava com un trofeu. Quan sortia de la feina, passava sovint pels aparadors només per veure’s reflectit en ells, com si fos part del que s’hi exposava.
Un dia va adonar-se que feia mesos que no sopava amb ningú.
Els seus amics estaven “ocupats”, o això deien. Potser era veritat. Potser era mentida. Ell tampoc insistia gaire. Sempre hi havia alguna oferta, algun gadget nou, alguna excusa per no escoltar el silenci que s’amagava a casa seva.
Va començar a comprar coses sense necessitat: un televisor més gran, un set de copes que ningú estrenaria, una cafetera d’importació que preparava el cafè perfectament… però no omplia el buit del matí.
Quan arribava a casa, tot estava impecable. Les llums tènues, el sofà de pell, el soroll constant del frigorífic. Era l’únic so viu de l’apartament.
Una nit, mentre revisava compulsivament el mòbil, va veure una foto antiga: ell i la Laia rient, amb una pizza mig cremada a la taula d’un pis petit i ple de trastos. Recordà com aquell desordre tenia veu, olor i calidesa.
Va mirar al seu voltant. La seva casa, perfecta, semblava un escenari on ja no hi havia funció.
Va apagar el televisor, i per primera vegada va deixar que el silenci l’envoltés. El soroll del frigorífic es va convertir en una respiració distant. Potser era la seva.
I l’Oriol va entendre —sense paraules— que havia anat omplint el seu món de coses perquè no sabia com tornar a omplir-lo de gent.
L’Oriol treballava en una empresa de publicitat on tot feia olor de cafè car i d’ambició. Li agradava pensar que tenia bon gust: roba cara, rellotge d’acer, un cotxe que brillava com un trofeu. Quan sortia de la feina, passava sovint pels aparadors només per veure’s reflectit en ells, com si fos part del que s’hi exposava.
Un dia va adonar-se que feia mesos que no sopava amb ningú.
Els seus amics estaven “ocupats”, o això deien. Potser era veritat. Potser era mentida. Ell tampoc insistia gaire. Sempre hi havia alguna oferta, algun gadget nou, alguna excusa per no escoltar el silenci que s’amagava a casa seva.
Va començar a comprar coses sense necessitat: un televisor més gran, un set de copes que ningú estrenaria, una cafetera d’importació que preparava el cafè perfectament… però no omplia el buit del matí.
Quan arribava a casa, tot estava impecable. Les llums tènues, el sofà de pell, el soroll constant del frigorífic. Era l’únic so viu de l’apartament.
Una nit, mentre revisava compulsivament el mòbil, va veure una foto antiga: ell i la Laia rient, amb una pizza mig cremada a la taula d’un pis petit i ple de trastos. Recordà com aquell desordre tenia veu, olor i calidesa.
Va mirar al seu voltant. La seva casa, perfecta, semblava un escenari on ja no hi havia funció.
Va apagar el televisor, i per primera vegada va deixar que el silenci l’envoltés. El soroll del frigorífic es va convertir en una respiració distant. Potser era la seva.
I l’Oriol va entendre —sense paraules— que havia anat omplint el seu món de coses perquè no sabia com tornar a omplir-lo de gent.