El ball d'en Nosferatu

Un relat de: Maculan
Animat per la família, en Jordi Dissorgues, conegut com en Jonàs, de disset anys decidí anar al Ball de Rams. Era alt, tenia els cabells castanys clars, els ulls verds i no sabia caminar amb orgull, ni vestir com cal. El cel era més blau que mai, se sentia olor de pollastre rostit, i una espècie de sentor a cava: era la Festa Major de Bocabartella. En Jordi caminà cap a la plaça decorada amb garlanda, voltada de taules i cadires i presidida pel cadafal. S’assegué en una taula situada al costat d’un fanalet. Demanà un whisky al cambrer, engolí una mica de la potent beguda; encengué un cigarret i observà el ram de flors de roba que havia arrencat del gerro del menjador. A casa seva, el guardaven per Tot Sants, però ell què sabia?
—Hola, Jonàs. —Era en Nosferatu que li colpejava l’esquena. El seu amic Nosferatu, de nom Onofre Salabrià, tenia les orelles acabades en punxa, el rostre estret, el nas afilat i els cabells negres aixafats i casposos. La camisa li lluitava per escapar per damunt de la cintura, duia una corbata blau marí, la camisa blanca descordada del coll i li havien venut una jaqueta de talla petita. De tota manera, lluïa un anell d’or un rellotge del mateix metall, duia un preciós ram de compra a la butxaca i una cartera farcida de bitllets. Cal dir que lluïa una panxa que denotava bons àpats.
En Nosferatu demanà un conyac.
Va començar a arribar gent, i les primeres noies! Un aroma de flors boscanes molt agradable foragità les sentors a rostits i xampanys; la dolçor de la joventut femenina dominava l’aire. Somrients i segures d’elles mateixes, es van asseure al voltant de les taules. Els bronzejats de primer estiu ressaltaven entre els colors vius que decoraven robes de seda que s’amollaven a formes turgents, fermes i, poderoses! Entre elles s’intercanviaven somriures de perles i, els ulls els brillaven com safirs! Era tal el poder de les noies que podien escoltar l’aleteig del rossinyol que s’alçava de la teulada.
—Ja són aquí...! —digué en Nosferatu amb els ulls brillants. El cor d’en Jonàs emprengué un galop sense fre.
La plaça estava plena: hi havia taules de nois, de noies i de persones de totes les edats. Del capdavall del carrer, entrà una colla de parelles d’edat vestides d’aquell temps. Els homes duien un ram en una mà i l’altra la donaven a la parella. Els músics engegaren els violins, els balladors van donar el ram a les balladores i començà el Ball de Rams! Sortiren més parelles a la plaça.
Ara!!! —digué en Nosferatu i s’aixecà amb el ram a la mà. En Jonàs el seguí molt menys decidit. En Nosferatu anà de dret cap a la bella de la plaça, però quan arribava va vacil·lar uns instants. Suficients per donar temps de reacció a l’esvelta jove. La noia es girà i mostrà una bronzejada esquena descoberta fins a les potents elevacions de les natges. En Nosferatu ompli d’oxigen els pulmons i li feu un lleu toc al muscle.
—Rosa em concediu un ball? —amb el braç allargat mostrava el ram i en el rostre un ampli i franc somrís.
—Bé! —Abaixà el cap, feu un somrís de circumstàncies i prengué el ram.
S’endinsaren dins la plaça. En Nosferatu no sabia ballar.
—Dona voltes i segueix-me.
Vist l’èxit d’en Nosferatu, En Jonàs avançà, se li descordaren tres botons, però tingué prou coratge: amb la mà esquerra a l’esquena, mostrà el ram amb la dreta.
—Senyoreta us agradaria ballar?
Sense dir res, la Maria mirà el ram. “Hòstia... El que no em passi a mi”, pensà.
—Només ho pots fer tu, Jordi Dissorgues.
S’aixecà, agafà el ram amb ràbia i rostre de fàstic. El deixà anar damunt de la cadira. Per sorpresa, la Maria li agafà la mà i l’estirà cap al mig del ball. En Jonàs es cordà la camisa amb la mà lliure i observà el que feien els altres. La Maria li alçà la mà dreta i li indicà que havia de posar-li la mà esquerra a la cintura.
—Aquesta mà quieta. —Amb els ulls, la Maria indicà que si s’atrevia a moure-la marxaria. Tot seguit, donà una volta i afermà el seu domini.
—Quina merda de ram.
—Ai Maria que feliç seria, si ballessis sempre amb mi.

Comentaris

  • La natura imita l'art.[Ofensiu]
    Joan Colom | 12-09-2025

    Aquest relat d'un ball de festa major te la virtut de la imprevisibilitat, començant per Nosferatu, el lletget de la colla, que té el valor de treure a ballar Rosa, la més bonica de la plaça... Però a la vida real aquestes coses passen: serà per allò que la natura imita l'art?

  • Un ball de rams...[Ofensiu]
    Prou bé | 12-09-2025

    ...A la Festa Major. Te la virtut de no estar tenyit de romanticisme "quico" Malgrat descriure el desig dels joves i l'acceptació de les noies. Bon relat.
    M'ha agradat i ho he fet constar
    Amb total cordialitat