EL BALANCÍ

EL BALANCÍ

La dona es balancejava amb parsimònia. El vell balancí de fusta gemegava amb un so suau, un ritme ancestral que semblava mesurar el pas del temps.

Els seus ulls, de color cendra, no miraven els cirerers en flor del jardí, sinó que s’endinsaven en l’abisme blau sense fons del cel.

Allà dalt, entre lleugers borrissols de llum, revivia les figures de la infantesa: vaixells de vapor, dracs ferotges, regnes perduts. Cada núvol era un record que s’esvaïa abans de poder-lo agafar. El balancí anava i venia, com el pèndol d’un rellotge que ja ningú consultava.

I ella, suspesa entre terra i cel, trobava una pau estranya en aquell llim indefinit, on el passat i el somni es confonien amb el blau. El gemec de la fusta era l’únic testimoni del seu viatge immòbil.






10/12