Dues visions

Imatges poderoses de la natura en transformació. L’ús Qque fas de metàfores com “dents serrades” i “parpella adormida” confereix al text una intimitat inquietant, mentre el vent, la pluja i els trons evoquen la força imprevisible i ambivalent del món natural.

Tinc entès que es diu "pareidòlia" al fet de reconèixer figures en formes atzaroses com núvols, taques o semblants. Mirant la foto amb què il·lustres el relat és cert que, segons com t'ho miris, hi pots veure una boca o un ull mig tancat.

Aquesta ambivalència és la que reculls a la poesia, una ambivalència que trobem a tot arreu: el núvol pot ser indicador de necessària pluja o d'una esgarrifosa tronada.

la naturalesa és alhora tensió i bellesa, calma i perill. Tot a la nostra vida és així. La poesia ho expressa molt bé, amb brevetat i economia de mitjans.

Gràcies Aleshores per comentar-me el meu relat i per dir-me que té sentiments.
Que passes una bona vesprada.

Ens seguim llegint.

Cordialment.

M'agrada especialment la descripció que fas de la fotografia. I l'espant que es mostra al final del poema.

Un poema que ressalta l'acció de les visions d'una tronada entre els trons, que és espectacular. Molt ben plantejar les visions.
M'ha agradat i t'ho he posat.
Ens seguim llegint.
Bona nit.

Cordialment.