DONCS ARA US HO EXPLICO

Estava emmurriada. Ho vaig estar tot el matí. No em podia treure del cap l’actitud d’aquell niñato que ens van posar de cap de departament. Tota la reunió amb aquell to paternalista, a mi, que podria ser la seva mare. Vaig sortir a dinar abans d’hora sense saber si tenia gana; i no en tenia. El restaurant era buit, només hi havia una taula ocupada per una parella jove. L’ambient era encara silenciós, no com més endavant, quan plega tothom per dinar. Em vaig asseure en una taula tocant a la seva, d’esquena a ells. Menjava de memòria sense saber perquè havia demanat espaguetis havent-ne menjat el dia abans. La seva conversa, de mica en mica, de mot en mot i de frase en frase, va anar fent recular les meves cabòries i la meva mala bava. Llavors em vaig adonar que els podia veure a través del mirall de darrere la barra. Vaig anar lligant caps: era la primera trobada. S’havien conegut a través d’un xat hi havien quedat per picar alguna cosa. Amb la forquilla anava marejant la pasta, més pendent de l’altra taula que de la meva poca gana. Ell va allargar la mà per sobre la taula i la va posar sobre la d’ella, que va fer cara de sorpresa, però no la va apartar. Li sonà el mòbil. Llavors sí que la va enretirar. Va mirar la pantalla i amb cara de “pot esperar” tornà a deixar l’aparell a la bossa. Però les mans no les va tornar a posar planes sobre la taula sinó al cantell, prop del plat. Continuaren enraonat una estona més fins que la noia alçà la mà per cridar l’atenció del cambrer i demanar el compte. Va treure el moneder de dintre la bossa. «Què fas? Ja pago jo.» va dir ell alçant una mica la veu amb un to que em cridà l’atenció. Vaig alçar la vista cap el mirall i li vaig veure un no-sé-què a la cara que no m’hi havia fixat, com de predador. La noia insistia a pagar dient que la proposta de trobar-se havia sigut seva. «On s’és vist que pagui una dona havent-hi un home a la taula? No em deixes ser galant?». «La galanteria és una altra cosa» li respongué ella. «Sort que no hi ha gaire gent si no què pensarien de mi». Ella feia que no amb el cap. «Ja que et poses així i vols pagar, dóna’m els diners, o la targeta, i vaig jo a pagar-ho». Em va caure la forquilla de la mà. Vaig pensar en els macarres, no sé com en deuen dir ara. No em vaig poder aguantar més i em vaig aixecar deixant al plat quatre forquillades de pasta i una mica de l’amanida. Vaig anar de dret cap a la barra. «Cobri’m també el d’aquella parella; els convido». Em vaig girar per mirar-los: continuava l’estira-i-arronsa. Em vaig veure obligada a fer-ho. Vaig anar de dret cap a la seva taula. Plantada al davant me’ls vaig mirar, ara l’un ara l’altra i vaig deixar anar: «Noia, vas apanyada si surts amb aquest masclista del segle passat» i a ell, en to de menyspreu, «Entorna’t a la caverna i recicla’t». I me’n vaig anar deixant-los amb la boca oberta, no sé si ja l’hauran tancat.