Cercador
DOLÇA DE PRESÈNCIA
Un relat de: Janes XVIIDolça de presència com era, va atraure les mirades dels presents en quan la seva rossa melena va traspassar el llindar de la porta. Ja sabien els convidats, si més no la majoria, que es trobarien amb una xicota de només tretze anys, ratllant els catorze, però surava a l’ambient un núvol de curiositat i alhora incertesa per verificar que realment era així, una jove de rostre net i innocent que havia capgirat el món editorial en pocs mesos.
Un xic atemorida i amb un somriure tímid va dibuixar les primeres passes cap als assistents que la rebien amb una ovació esplèndida. Va aconseguir que el seu to de pell a la cara no canvies de color, era una de les coses que la preocupaven i l’havia treballat amb serietat els darrers dies. El seu tarannà era més aviat el de passar desapercebuda , l’art del control i saber estar, dominar l’escena amb seguretat segons les situacions, eren uns elements nous incorporats a la seva vida des de molt pocs dies abans. Malgrat tot, ella era ella mateixa i se’n refiava del seu instint.
Era alta per la seva edat, esvelta i molt bonica, visualment atractiva però el potencial que l’havia dut fins avui no tenia res a veure amb la bellesa, s’emmarcava en una capacitat immensa per jugar amb les lletres i les paraules i pinzellar unes històries carregades d’imaginació i sentiments que havien enamorat arreu des del començament.
El camí recorregut havia estat un seguit de bones perspectives, més que bones notes a l’escola, on evidentment encara hi era, llibres i més llibres devorats amb una fam malaltissa, una perversió innata per les preguntes, un caràcter suau i pausat que maridat amb una curiositat creixent i una disciplina autodidacta, feien un passatemps de l’aprenentatge. L’escriptura va néixer en ella al compàs de les necessitats escolars o d’algun buit en el rellotge però sempre a la recerca del punt diferencial que s’acostés al perfeccionisme i mai n’estava satisfeta.
La diada de Sant Jordi semblava ja soterrada pel temps, va ser quan, recordava mentre li presentaven alguna cara innòcua, va presentar la prosa que seria l’eclosió del seu èxit. Havia escrit unes ratlles carregades d’intensitat i sentiment, una breu lectura comprimida que es feia camí fins al cor de cadascú dels lectors. Poc donada a creure en les seves creacions, no s’escoltava gaire els elogis dels pocs amatents crítics al seu entorn. Aquelles cinc-centes dinou paraules van ser però, les més estimades per una gent que sí les va valorar i que les va llençar a les ones de la tecnologia moderna on una gernació va gaudir d’un tresor ocult. En un espai sense horitzó el seu nom va viatjar arreu i els seus mots van tatuar una muntanya d’esperits .
Inexorablement la cadència de les hores va accelerar el pas vertiginosament. Un truc, una veu anònima, una proposta i un munt de fulls en blanc per escriure, i una noia dolça de presència en boca de tots. La tardor, que ja havia regalat el joc de colors que la vesteix usualment, va esquitxar amb harmonia l’oferiment d’una segona mostra, als ulls del món, de la màgia que ella exercia sobre les paraules. I a la següent estació, guarnida ja per una neu verge que a l’empara del fred s’estenia immaculada , la passarel·la del triomf quedava acurada i fermament instal·lada quan el nom de la noia dolça de presència va sonar en un dolç timbre de veu femení que llegia una nota dins d’un sobre. La noia dolça de presència que s’havia batejat amb un pseudònim antagonista no va poder evitar un tímid somriure i una expressió d’incredulitat interior que la va paralitzar sense reacció a la cadira. D’allà a quan la seva rossa melena va traspassar el llindar de la porta, la noia de dolça presència va néixer en la creença de que potser sí ella havia portat al món una nova dimensió de les paraules.
Un xic atemorida i amb un somriure tímid va dibuixar les primeres passes cap als assistents que la rebien amb una ovació esplèndida. Va aconseguir que el seu to de pell a la cara no canvies de color, era una de les coses que la preocupaven i l’havia treballat amb serietat els darrers dies. El seu tarannà era més aviat el de passar desapercebuda , l’art del control i saber estar, dominar l’escena amb seguretat segons les situacions, eren uns elements nous incorporats a la seva vida des de molt pocs dies abans. Malgrat tot, ella era ella mateixa i se’n refiava del seu instint.
Era alta per la seva edat, esvelta i molt bonica, visualment atractiva però el potencial que l’havia dut fins avui no tenia res a veure amb la bellesa, s’emmarcava en una capacitat immensa per jugar amb les lletres i les paraules i pinzellar unes històries carregades d’imaginació i sentiments que havien enamorat arreu des del començament.
El camí recorregut havia estat un seguit de bones perspectives, més que bones notes a l’escola, on evidentment encara hi era, llibres i més llibres devorats amb una fam malaltissa, una perversió innata per les preguntes, un caràcter suau i pausat que maridat amb una curiositat creixent i una disciplina autodidacta, feien un passatemps de l’aprenentatge. L’escriptura va néixer en ella al compàs de les necessitats escolars o d’algun buit en el rellotge però sempre a la recerca del punt diferencial que s’acostés al perfeccionisme i mai n’estava satisfeta.
La diada de Sant Jordi semblava ja soterrada pel temps, va ser quan, recordava mentre li presentaven alguna cara innòcua, va presentar la prosa que seria l’eclosió del seu èxit. Havia escrit unes ratlles carregades d’intensitat i sentiment, una breu lectura comprimida que es feia camí fins al cor de cadascú dels lectors. Poc donada a creure en les seves creacions, no s’escoltava gaire els elogis dels pocs amatents crítics al seu entorn. Aquelles cinc-centes dinou paraules van ser però, les més estimades per una gent que sí les va valorar i que les va llençar a les ones de la tecnologia moderna on una gernació va gaudir d’un tresor ocult. En un espai sense horitzó el seu nom va viatjar arreu i els seus mots van tatuar una muntanya d’esperits .
Inexorablement la cadència de les hores va accelerar el pas vertiginosament. Un truc, una veu anònima, una proposta i un munt de fulls en blanc per escriure, i una noia dolça de presència en boca de tots. La tardor, que ja havia regalat el joc de colors que la vesteix usualment, va esquitxar amb harmonia l’oferiment d’una segona mostra, als ulls del món, de la màgia que ella exercia sobre les paraules. I a la següent estació, guarnida ja per una neu verge que a l’empara del fred s’estenia immaculada , la passarel·la del triomf quedava acurada i fermament instal·lada quan el nom de la noia dolça de presència va sonar en un dolç timbre de veu femení que llegia una nota dins d’un sobre. La noia dolça de presència que s’havia batejat amb un pseudònim antagonista no va poder evitar un tímid somriure i una expressió d’incredulitat interior que la va paralitzar sense reacció a la cadira. D’allà a quan la seva rossa melena va traspassar el llindar de la porta, la noia de dolça presència va néixer en la creença de que potser sí ella havia portat al món una nova dimensió de les paraules.