DIVENDRES DE PASSIÓ

DIVENDRES DE PASSIÓ

El silenci de Divendres Sant queia sobre la ciutat com una llosa de vellut gris. A les tres de la tarda, ni un cotxe. Ni un crit. Només el record llunyà d’un sermó i l’olor de lliris passats que surava des de l’església. A dins, a la penombra del pis de la rambla de Sant Isidre, ella, vint-i-dos anys, un cos d’una dolcesa inacabada i una cabellera bruna escampada sobre el coixí, havia decidit profanar el silenci.

No era una rebel·lió, no exactament. Era més aviat un descobriment. La tarda s’arrossegava com una processó lenta, i el cos se li havia despertat amb una inquietud salvatge, una mena de formigueig que no li permetia resar ni pensar en la mort de ningú. Va començar amb una mà indolent sota la faldilla de quadres, mentre mirava el sostre amb els ulls molt oberts. Però aviat la indolència es va transformar en necessitat.

I llavors va decidir que no seria un secret. Que aquell silenci opressiu, aquell respecte obligatori, aquell dia dedicat al dolor, l’omplia a ella d’una vida tan punyent que necessitava alliberar-la en veu alta.

Va humitejar els dits amb la llengua, amb una parsimònia obscena, i va començar. El primer sospir va ser un pecat venial. Però aviat, en trobar el punt exacte, el punt on la realitat es fon, un gemec li va escaldar la gola. No el va ofegar. El va deixar anar, rodó, humit, que va rebotar contra les parets de l’habitació amb persianes abaixades.

El ritme es va accelerar. Els seus dits, ara àgils i decidits, dibuixaven cercles de foc sobre la pell. El llit de llautó, vell i sonor, va començar a gemegar amb ella, un xeric metàl·lic i compassat que era com una resposta lasciva als batecs del seu cos. La humitat era un petit bassiol de rebel·lió. La seva respiració es va trencar en esbufecs curts, ofegats per moments, però esclatant després en sospirs llargs i descarats, que devien esquitxar el silenci del carrer com pedres en un bassal.

Divendres Sant. 1963. Any de grisor i sotanes. I ella, allà mullant els llençols amb el seu desig, mentre el seu cos s’arquejava oferint-se a ningú, a l’ombra, al pecat mateix. El soroll era obscè, escandalosament humà: el xarboteig dels seus dits, el xiscle metàl·lic del llit, l’alleujament profund, animal, dels seus gemecs que anaven pujant de to.

Imaginava, per un instant, les mans d’un home que no existia, però no era per ell que gemegava. Era per ella. Per profanar la tarda. Per sentir-se viva enmig de tanta mort simbòlica. El plaer li pujava des del ventre con una onada bruta i calenta.

I en el moment precís del clímax, el seu crit, agut, llarg, desfermat, va omplir cada racó del pis. Va ser un crit que era una afirmació. I just quan el seu cos queia tremolós sobre el matalàs, encara sacsejat per espasmes deliciosos, des del carrer van arribar, apagats pel gruix de les parets, els primers compassos d’un toc de difunts que sortia de l’església. Ella va somriure, amb els ulls tancats, encara amb la mà entre les cuixes. Aquella música era per a Ell. Els seus gemecs, acabats d’estroncar, havien estat la seva pròpia pregària, salvatge i profundament terrenal, en un Divendres Sant que ja no tornaria a ser silenciós.