Divagació sobre tu

El teorema s'escapà de la seva presó teòrica. El fet creatiu era com caminar pendent avall. Tot semblava indicar que hi hauria una revolució. La funció dels encarregats era difusa. Calia sobreposar-se a moltes amargures. En el fons de la desesperació hi ets tu, amb la teva ànima en pena, fent filigranes per tal de reconstruir-te, ningú no et pot ajudar, tens el sentit de l'existència propagat per les teves neurones. Fes alguna cosa, el que sigui, per tal de submergir-te dins el pensament, i poder oblidar.

Les frases poètiques escassejaven. Cal que et refacis de la teva destrucció, que pugis al damunt dels esglaons per tal d'albirar el futur, i poder-t'hi penetrar. La teva ejaculació al món és necessària. Nos pot negar l'arbitrarietat de la teva condició, immers en l'absurd. Nosaltres plegats podem gaudir del benestar de l'exclusió, l'exclusió de les nostres idees de la consciència. La possible contradicció entre el que parles i el que et passa pel cap. Mai les idees no han estat les teves aliades, fes-les fora de males maneres.

Així podràs aconseguir el plural significatiu, la suma perfecta, la relació funcional entre els elements, del que tu formes part, en forma de conjunt alhora, i de la que et vols desafectar per tal de superar la pressió. No hi ha res que no puguis fer amb estima, tots els camins són pendent avall, tot el que et plantegis pot ressorgir en un futur per tal d'indicar-te els errors que cometràs en un temps indefinit que es mou entre l'exponenciació i la simplicitat. Tu consideres que tens el poder i no tens res, només les ànsies.

Que et volen transportar al món dels que aconsegueixen sense que puguis desempellagar-te de la tristor de passar pels teus encontorns i trobar-los eixorcs, com tantes coses inútils que et carreguen i t'impedeixen d'estimar. Has de sobreposar-te a moltes desgràcies, totes per la teva culpa, i desgràcies dels altres, que també t'atribueixen, per tal d'alliberar-te dels grillons de l'existència, que en la teva forma fa palesa la inexistència, i la contrarietat emprenyada amb que claudiques davant les coses evidents.

I tots els saberuts universitaris i homes de ciència, acadèmics que pretenen insuflar-te la seva frustració amb les seves definicions inexactes, pretenen que retorçant el mot poden fer seva l'exclusivitat i justificar-se, davant els altres, per mitjà de mètodes quantitatius que observes amb perplexitat, perquè no consideres que hi hagi raons objectives per avalar-los, si més no amb vehemència, i perllongues l'agonia per tal de fer quels altres s'adonin de la teva condició privilegiada, sense que pugui o puguem, tots dos, treballar en equip.

L'equip al capdavall només té una persona, els altres graviten, i tu et trobes en mig de cossos celestials en moviment, que t'imprimeixen una personalitat particular, i que fan de tu un univers paral·lel, del que no vols escapar per forces centrífugues, i la velocitat del diàmetre augmenta sense control, i els teus mesuradors i quantificadors baden, i el control principal de la nau fa una becaina. Perquè tu saps quels teus pensaments són enemics implacables, que t'enfonsen en la prejecció de fets, i d'actes de persones.

Un infern particular, del que has comprat la proprietat. Ningú no et pot extreure del teu queixal adolorit, perquè no tens el poder, ningú no el té, i qui el té embogeix, i és assassinat per les seves hosts, pels homes de confiança, per guardaespatlles llogats a preus de rebaixa. Tu tens el poder limitadament, només pots indicar els canvis, i crear polítiques. Ets una desfeta, els teus membres corporals representen l'abjecció humana, el teu cap està podrit, i la sentor de la seva podridura fa tapar el nas a molta distància.

Per això has d'assolir el teu objectiu principal, deixant de banda els altres, i capbussar-te en l'absurd, del que estàs constituït en un noranta per cent. L'absurd que t'aboca a la lògica, que et fa mal, en les tardes assolellades, quan no hi ha res a fer, només observar la quietud, quan mires al teu voltant i el somni d'infantesa de poder aturar el temps s'acompleix, i el teu esperit neguitejat i consirós esguarda la immobilitat i s'espanta, perquè la realitat i els teus desitjos es confonen en una unitat de la física quels fa possibles.

Compatibles fins al dolor, les parelles caminen en la mateixa direcció, la seva il·lusió és sentir-se partícips d'un principi rector, estimats d'una causa, militants d'una metafísica. La seva culpa inexisteix, el sentiment d'honta et captiva, i tantost tombes el revolt, i ja no hi ha sentiment, ni hi ha res de res, no hi ha ni buit, només la densitat que t'aclapara. T'estimaves més el ridícul, qualsevol cosa menys la ingenuïtat, i res tret d'això, perquè no existeixes. Ni tu ni jo existim, perquè hi ha existències que ens superen, i no són preexistents, sinó conseqüències.

Que guarneixen el futur. Tu saps que no pots gaudir de la potència, que no pots alçar-te en paladí dels innocents, que la teva tasca és inútil, que de res et servirà estalviar maldats. La teva mesquinesa és la teva arma. Amb ella pots derrotar els més poderosos, que ignoren el dolor extrem, que no poden fer-se càrrec de l'odi d'altri, el que tu sents, el que et dirigeix, la teva tesi de vida, la que fa que punxis rodes i treguis cargols, que facis la punyeta. Les teves armes són sòrdides, la teva humanitat soterrada, morta, asfixiada.

T'ennuegues amb algunes paraules, perquè penses que has de contemporitzar, amb coses grans. De tu depèn que el que parlis sigui digne. Les teves paraules les ha creat la teva boca, fins a un cert punt, i els mil·lennis fins un altre. Per això observes l'evolució de la teva eloqüència i et fas creus que puguis mirar indiferent la caiguda dels imperis, de la que tu participes, i ets agent provocador. Un llibre pot causar un incendi, de diferents maneres. Però tu saps que pots refer-te de la teva descomposició.

El teu cervell podrit encara pot esdevenir ambrosia, amb un procés de fermentació adient, pot recuperar-se, i demostrar quel bacteri pudent només és un estatge, un pont entre dues perfeccions. La perfecció de la teva ment sana, ja perduda, em sap greu dir-t'ho, i la perfecció etílica. Parlem d'aquest aspecte de la teva vida que ignores massa sovint. Ningú no pot evitar la teva destrucció, només tu saps quan t'ha arribat l'hora i si has de precipitar-la o no. De que et servira tant de seny si totes les malures t'ataquen de cop.

Quina decepció trobar-te prostrat per culpa dels altres, els que menyspreaves, els que senties com a subespècies, parts incomplertes de la senceresa que tu encarnaves, aquelles parts segueixen intactes en tant que parts, i tu et descompons, o descomposes. El teu cervell putrefacte amb prou feines pot pensar algunes idees, que et ronden dins el crani, quet fan patir, que t'afebleixen, esclafen, trepitgen, et fan gaudir de dolors punyents. Algú et puny, tu ho saps, i no tens el valor de presentar-li les teves falanges.

Per això comprens que no hi ha esperança, que davalles, que vius a l'inrevés, que penses en créixer mentre empetiteixes. Hi ha teoremes que poden ajudar-te a copsar la veritat del teu transitar, que poden demostrar-te la direcció correcta, el sentit en que has d'empènyer, el llegat que has de deixar i les coses que has de fer mentre visquis, mentre moris i un cop hagis mort. Teoremes que poden semblar-te absurds, però que expressen la necessitat, i als que no pots sostraure't. Tu ignores tot, per sistema.

Però encara no és perduda l'esperança, perquè hi ha mons paral·lels, a on regna el seny i on les coses són clares, i on les intel·ligències no es barallen, per assumptes irrellevants, ni per nimieses incomprensibles, ni per l'ordre de classificació dels valors de les persones. Qüestions que tu fas a un costat, mentre somies amb una revolució, que et tornarà a un estat primigeni transitori, que s'haurà de trencar per les reminiscències del món viscut. Però durant uns dies podràs sentir la llibertat, que és el quet manca.

Així doncs les teves orelles avesades a sentir disbarats, no somien a canviar de quotidianitat, volen sentir-ne més, per tal de poder-ne dir després. La complementarietat entre el teu aparell auditiu i vocal funciona, i per això no et ve de gust fer-hi reformes. Trobes espaterrant parlar sense transcendència, i malparlar de qualsevol que no hi sigui, per tal d'assegurar-te que tots els que t'envolten faran el mateix quan tu no hi siguis. Amoïnat si ningú no et critica. Fes-te mala sang de la bondat dels altres, i del seu somriure.

No permetis que ningú pugui dir de tu que ets una bona persona. Capbussat en la maldat i practica-la sense mesura, per tal d'assegurar-te que estàs donant-ho tot de tu mateix, que no hi ha res que se t'escapi del que puguis ser conscient. Examina't a totes hores, per saber si realment fas mal, i punyeix, perquè els altres sàpiguen quina és la teva natura. Tu no t'amagues, al contrari, t'expresses, amb diligència, i aclareixes els dubtes, respecte al que no vols fer, i penses que tot plegat és correcte.

La teva noció del temps és errònia, la teva noció de l'espai equivocada, transites sense mapa, i el teu crani podrit i el teu cor esbocinat no poden suplir-te amb intuïcions encertades, depens de la direcció dels altres, de que hi hagi algú a totes bandes, de moure't en una conjunt equidistant, en el que algú altre coneix la destinació, que pot ser el cingle rialler o el recer. L'estable per tu no fa pudor, ni la merda que s'amuntega per la falta de neteja, tot és perfecte, i sents la felicitat en tots els seus graus, no vols canviar res.

No podria ser altrament. No tens visió ni olfacte, ni oïda ni tacte ni gust, ni cap altre sentit. No pots materialitzar-te, ets encara una proposició, una hipòtesi, que cal demostrar. Però no tens les eines, i no pots llaurar el teu camp perquè hi creixin cols. No tens res a fer, només observar la velocitat de vertigen que t'envolta, l'ambició i el poder que no po
ts tastar, que pertany als que tenen la irracionalitat de gestionar-lo. No hi ha maneres de poder conciliar l'excel·lència i el pensament ordenat, i cap de les dues no és al teu abast.

Així doncs, conclou que la teva existència t'ha estat negada, quels teus peus et pesen, que no tens maneres de regraciar-te amb la teva trajectòria, i que no tens els mitjans per alliberar-te del teu esclavatge, i que alhora gaudeixes d'una llibertat que no saps manegar, i que per molt que miris al capdamunt, no veus res, i que sents la soledat de tenir els mitjans sense tenir el projecte. Totes les coses que mamprens ja les has acabat, no pots inventar, perquè no tens els mitjans adients, l'error presideix els teus actes.

I és un president implacable, que no dubta en excloure't del món dels vius, que et deixa sense braços i sense cames, i sense cap, i que t'aboca a plors desconsolats i a dolors inoïts, que percep per tu les sensacions que després hauran de voletejar en mig dels dólmens del teu pensament. Nosaltres et comprenem, tenim la paraula justa, et volem en el nostre grup, volem que siguis una de les nostres obreres, que facis per a la nostra empresa tasques remarcables, infinitament inferiors a les nostres, incomparables, però vitals.

Per això volem que estiguis amb nosaltres, que formis part de la nostra organització, que deixis de banda les teves angunies, les pors infantils, les temences injustificades, i que creixis interior i exteriorment, nosaltres et posarem al lloc que mereixes, perquè trobis la felicitat, i farem de tu la persona que sempre has volgut ser, però no somiïs amb emular-nos, perquè aleshores sabràs de la nostra ira. Tu ets el culpable de la teva desfeta, tu has dut els teus exercits a la derrota, la teva inconstància t'ha fet feble.