Cercador
DISSABTE DE SILÈNCI, PREOCUPACIÓ I ESPERANÇA
Un relat de: Antonio Mora VergésEls fets posteriors a la mort de Jesús cal interpretar-los en clau històrica, sense perdre però, la perspectiva d’una comunitat que darrerament està excel·lint en repressió, violència, crueltat i injustícia.
Des d’una perspectiva històrica, el dissabte després de la crucifixió de Jesús es pot llegir com un temps de suspensió, por i espera: una comunitat petita, desorientada i potencialment vulnerable, que evita l’exposició pública mentre encara és fresca la repressió contra l’entorn del mestre. Aquest silenci no significa absència de fe, sinó un moment de crisi fundacional en què la pràctica visible queda interrompuda i la comunitat es replega abans de la relectura pasqual del que ha passat
Si hi hagué por, prudència o ocultació, això encaixa amb la lògica de les primeres comunitats messiàniques sota pressió: no es tracta d’una institució amb espais, calendaris i rituals fixos com els entendrà més tard el catolicisme, sinó d’un nucli fràgil que depèn de la memòria, la confiança i la perseverança. Per això, la “inactivitat” del dissabte és més aviat una pausa dramàtica que no pas una aturada real de la creença: el que s’atura és l’expressió pública, no la tensió esperançada que desembocarà en Pentecosta i en l’inici de l’evangelització.
Aquell dissabte no s’ha d’interpretar com l’inici d’una Església ja consolidada, sinó com un grup de deixebles encara lligat al judaisme del seu temps i immersos en el trauma de la mort del líder.
La litúrgia cristiana posterior convertirà aquest buit en símbol: el dissabte sant representa el silenci, l’absència de signes sacramentals i la comunitat a l’espera del gir que només arribarà amb la Pasqua
Aquest silenci té una força narrativa enorme: mostra que el cristianisme neix no triomfant, sinó desarmat, en una frontera entre la derrota i la interpretació d’un esdeveniment que després serà llegit com a resurrecció.
La tradició cristiana transformarà aquest buit en una categoria espiritual: el dia en què no hi ha missa, no hi ha consagració i tot sembla suspès, però precisament per això es prepara el sentit del diumenge pasqual.
Des d’una perspectiva històrica, el dissabte després de la crucifixió de Jesús es pot llegir com un temps de suspensió, por i espera: una comunitat petita, desorientada i potencialment vulnerable, que evita l’exposició pública mentre encara és fresca la repressió contra l’entorn del mestre. Aquest silenci no significa absència de fe, sinó un moment de crisi fundacional en què la pràctica visible queda interrompuda i la comunitat es replega abans de la relectura pasqual del que ha passat
Si hi hagué por, prudència o ocultació, això encaixa amb la lògica de les primeres comunitats messiàniques sota pressió: no es tracta d’una institució amb espais, calendaris i rituals fixos com els entendrà més tard el catolicisme, sinó d’un nucli fràgil que depèn de la memòria, la confiança i la perseverança. Per això, la “inactivitat” del dissabte és més aviat una pausa dramàtica que no pas una aturada real de la creença: el que s’atura és l’expressió pública, no la tensió esperançada que desembocarà en Pentecosta i en l’inici de l’evangelització.
Aquell dissabte no s’ha d’interpretar com l’inici d’una Església ja consolidada, sinó com un grup de deixebles encara lligat al judaisme del seu temps i immersos en el trauma de la mort del líder.
La litúrgia cristiana posterior convertirà aquest buit en símbol: el dissabte sant representa el silenci, l’absència de signes sacramentals i la comunitat a l’espera del gir que només arribarà amb la Pasqua
Aquest silenci té una força narrativa enorme: mostra que el cristianisme neix no triomfant, sinó desarmat, en una frontera entre la derrota i la interpretació d’un esdeveniment que després serà llegit com a resurrecció.
La tradició cristiana transformarà aquest buit en una categoria espiritual: el dia en què no hi ha missa, no hi ha consagració i tot sembla suspès, però precisament per això es prepara el sentit del diumenge pasqual.
l´Autor

7010 Relats
1050 Comentaris
6137034 Lectures
Valoració de l'autor: 9.71
Biografia:
Antonio Mora Vergés, l'Argentera 1951, col·laborador del setmanari La Forja de Castellar del Vallès, Nova Tarrega, de Tàrrega , Diari de Sabadell, La Tosca de Moià, El Balcó de Montserrat de Vacarisses.Editor del blog :
coneixercatalunya.blogspot.com ,
col·laborador de les pàgines web www.guimera.info, i els diàris digitals de : www.moianes.net
http://www.naciodigital.cat/manresainfo/
http://www.naciodigital.cat/llusanes/
http://www.naciodigital.cat/elripolles/
http://www.baixllobregatdigital.cat/
e.mail mora.a@guimera.info
e.mail amora@moianes.net
email guimera.mora@gmail.com
Últims relats de l'autor
- ENS VOLEN MUTS
- EL NEGRE/A I LA IA.
- EL RETORN
- DISSABTE DE SILÈNCI, PREOCUPACIÓ I ESPERANÇA
- QUE PODEM FER CONTRA ELS PERDONAVIDES?.
- FETS I NO PARAULES. CARTA AL BISBES ESPANYOLS
- NOELIA CASTILLO RAMOS. UNA VIDA TRUNCADA I EL FRACÀS DEL MODEL SOCIAL DEL REGNE D'ESPANYA
- BARRABÀS "EL FILL DEL PARE". SECUNDARIS D’OR
- ERMESSENDA DE VALRÀ ( C.940 + 1012 )
- JOSEP . L'EXEMPLE PERFECTE
- SECUNDARIS D’OR. LLÀTZER, EL TESTIMONI VIVENT
- O PORQUIÑO
- LA CASA DEL CARRER DE LA NENA CASAS I LA “ GEOGRAFIA ROBADA” DE LA IA DEL SR GOOGLE
- REFLEXIÓ NECESSÀRIA SOBRE LES DIFICULTATS DELS SUD-AMERICANS PER APRENDE I ENRAONAR LA LLENGUA CATALANA
- ELS GENOCIDES NEIXEN O ES FAN ?

