DINS LA BOIRA

DINS LA BOIRA

El primer pas és trencar una pell invisible. La boira no es resisteix, cedeix sense soroll, però et canvia el món a l’instant. Els sons s’apaguen, es tornen cotonosos i llunyans. Les formes perden els seus contorns i es converteixen en esbossos de llum i ombra, No és por el que se sent, sinó una estranya intimitat amb el no-res.

Caminar es fa lent cerimonial. Cada passa és una immersió més profunda en aquest ventre pàl·lid i humit. La visió es capbussa cap a dintre; ja no es persegueixen els objectes, sinó les impressions. Hi ha una pau oblidada aquí, una suspensió del temps i les certeses. L’univers es redueix a l’espai que el cos ocupa, i tot el que queda a enfora és un record borrós.

És en aquest silenci actiu on brolla l’encant: la llibertat de ser només una ombra més, un espectre integrat en la irrealitat. La boira no amaga, revela. Revela la fragilitat dels límits i la bellesa efímera de desdibuixar-se. I quan per fi es comença a dissoldre, reneix de nou un món ple de grisors i negrors.






NRST