Destí manifestament millorable

Aquí no hi ha déu (sí, amb minúscula), ni vergonya, només els calers dels jueus rics que mouen els fils arreu del mon, d'altra manera crec que ningú permetria aquest genocidi, però ves a saber, cada vegada hi ha més guerres i més xerrameca com a resposta.

Un genocidi sense contemplacions de cap mena. Dolor, angoixa, por, resentiment...La crueltat de les guerres no té cap recompensa positiva per cap de les parts.
Un relat molt acurat, amb un fons d'ironia, on ho has resumit fantàsticament.
Rosa.

Hola, Aleshores:
Gràcies per la teva amabilitat de llegir-me i comentar-me el meu poema "La terra està trista". M'alegre que t'haja agradat.
Cordialment.

Cadascú pot pensar d'una manera diferent! Un rerlat de diàleg, quue fa pensar en totes les situacions que està passant en el món.
Al al final veurem si les oliveres continuaran ser mil.lenàries! A la fi, qui veurà la culpa?
El destí depen de les persones!
Molt ben plantejat. Aleshores.

Cordialment i que passes una bona nit!

És difícil possesionar-se.... El mateix devien passar la pobre gent de l'Al-Andalus quan foren expulsats i expropiats de llurs terres on hi portaven segles vivint! I què passaria si en un futur d'una Catalunya lliure i poderosa volgués recuperar el territori del Rosselló totalment afrancesat, éssent aquest el bressol de la nació catalana?, O les terres de València sense rastre de vestigi de cultura de llengua catalana? O els moros actuals expulsant els castellans de Granada? És difícil possesionar-se...Que llenci la primera pedra qui es vegi lliure de culpa!. Molt bon relat, m'ha fet pensar molt....

Amb to irònic, cada línia del relat és una denúncia d'un genocidi que pesarà com una llosa a les consciències de qui alimenta tant de terror. També és veritat que parlar de consciència davant de la barbàrie no deixa de ser un contrasentit. Esperem que el colom de la pau voli ben aviat en una terra on aviat no quedarà ni un bri d'olivera.

La ironia tapa un sentiment d'amargor que no es pot dissimular.

La doctrina del destí manifest és una cosa acollonant; capitalisme autosugestionari, en podríem dir. Ben bé que cadascú agafa les cebes que vol, però n'hi ha que ni com a broma podrien passar. Creure't que tens un destí tan clar com la llum del migdia és tot un exercici d'autosuggestió.

Molt bé que el relat sigui dialogat. Els disbarats d'idees que els parlants expressen, es mostra, no es descriu; això exigeix la complicitat del lector i fa que el relat tingui més interès.