Descens

Un relat de: sants78

La va mirar fixament a aquells dos penetrants ulls negres pels quals a ell se li escorria l'ànima cada cop que ho feia. Llavors la va besar a la boca, allargant aquell petó fins que les impertinents portes automàtiques de l'ascensor començaren a tancar-se. Ella li va dedicar un somriure sincer i afable mentre ell l'acomiadava amb uns "fins ara", que extranyament, li va sonar molt més dur del que era habitual. Quan les portes es van segellar l'ascensor començà a baixar d'aquell novè pis on vivien. Ell donà mitja volta per tornar a entrar a casa i sense saber ben bé perquè va mirar la seva mà dreta, que sostenia un clauer.
En veure això va reaccionar amb rapidesa, tancant la porta de casa i dirigint-se cap a l'escala. Ella necessitava les claus del cotxe per poder anar a la feina, així que ell gairebé es va llençar escales a baix. El vell ascensor no destacava per la seva velocitat i si corria tindria temps suficient com per arribar al soterrani, on hi havia el parquing.
De cop i volta, en mig de la seva carrera contra el temps, va escoltar com l'ascensor s'aturava un parell de pisos per sota, al sisè. Va accelerar el seu ritme, ja frenètic, per baixar aquells dos pisos, però just quan hi va arribar les portes es tancaven i al replà no hi havia ningú, pel que va suposar que algú havia aturat l'ascensor per pujar-hi. Esbufegà amb ràbia i llençà una imprecació incomprensible abans de seguir baixant.
Tot l'edifici semblava buit, doncs els únics sorolls que es podien escoltar eren el suau, però constant, brunzit de l'ascensor baixant i el repiquetejar dels seus peus als graons, que esdevenien un fons rítmic angoixant que anava in crescendo. Des d'aquella parada al sisè l'ascensor no es va tornar a aturar i així ell va poder anar perseguint-l fins al soterrani. Just quan va empènyer la pesada porta metàl·lica que donava accés al parquing va poder veure com l'ascensor arribava al seu destí. Es dirigí fatigat cap a la porta, mentre somreia i feia dringar les claus a les seves mans. Però quan les portes es van obrir ell va quedar parat. Allà dins no hi havia ningú.
Va romandre gairebé un minut davant de l'ascensor, sense saber com actuar. Es mirà el mirall que hi havia al fons, i nerviós colpejà les parets, com si es tractés de l'espectador incrèdul que observa un truc de màgia cercant l'engany o el truc, però el fet és que l'ascensor era buit. Veient que la seva actitud no conduïa a enlloc va decidir, finalment, dirigir les seves passes cap al cotxe, on les seves expectatives es van complir. El cotxe era a la plaça d'aparcament però allà tampoc la va poder trobar. De fet semblava que no hi havia ningú enlloc.





En aquell moment el silenci era tan absolut que ell no s'atrevia a fer cap soroll. Cregué que ella, veient que no duia les claus, havia marxat caminant. Aquesta idea i el lúgubre ambient del soterrani, format per les llums, les ombres, pel silenci i perquè no dir-ho, pels seus nervis van fer que sortís corrent esperitat cap a la planta baixa, on hi trobaria el conserge.
Pujà el pis i quan va aparèixer davant del vell home ho va fer com si fos un autèntic esperit, pàl·lid, amb la mirada perduda i les ninetes dels seus ulls dilatades. Aquell home li va tornar una mirada d'esglai i va romandre immòbil fins que aquest va obrir la boca per parlar. Per uns segons el temps va semblar que s'aturava.
-Perdoni, però és que... bé, voldria saber si ha vist baixar a una noia de l'ascensor -va dir balbucejant-.
-Impossible -contestà rotundament-.
-Que vol dir? Que no ha vist a cap noia? Es morena i...
-No, es que no pot haver baixat, per que l'ascensor fa tres dies que no funciona -digué l'home mentre assenyalava la porta, on hi havia penjat el rètol de "fora de servei"
-No pot ser, però si jo... -va dir mentre alternava mirades atònites entre l'intrigat conserge i el cartell.
-Segur que es troba bé? -Preguntà el conserge mentre agafava les ulleres de sobre el taulell i se les posava per poder observar-lo millor.
Ell va donar dues passes cap a endarrera i sense poder trobar una resposta que li resultés lògica o entenible per al sorprès conserge va optar per donar mitja volta i marxar.
Amb un brusc moviment de canell va aconseguir que el rellotge sortís de sota del seu jersei, i així va poder veure l'hora. Eren gairebé tres quarts de deu, semblava increïble, però des del moment en que havia començat tot només havia passat un quart d'hora. Llavors en veure les manetes del seu rellotge se li va ocorrer pensar que si ella havia sortit de casa havia tingut temps de sobre per arribar a la feina, encara que ho hagués fet sense cotxe. D'aquesta forma es va intentar conscienciar que tot havia estat una gran broma pesada que un cúmul de casualitats havien originat, i que quan ell marqués el seu numero de telèfon ella contestaria amb total tranquilitat. Aprofitant que duia el telèfon mòbil a sobre va trucar-la. Esperà uns segons fins que va sentir com el telèfon donava línia. El senyal es va anar repetint rítmicament, i a cada nou toc la seva esperança de rebre una resposta va anar minvant. Finalment va guardar el telèfon i va començar a enfilar escales amunt cap a casa seva.

El seu estat nerviós va fer que el fet d'haver de pujar nou pisos només suposes per a ell un mal menor en mig de tots els seus maldecaps. Sense pensar en res en concret, però a la vegada sense deixar de donar-li voltes a tot el que succeïa va començar a pujar cap a casa seva. Els seus ulls només es fixaven sobre els seus peus, que pas a pas l'apropaven cap al novè. Per contra del que podria semblar el seu respirar es va anar tornant més enèrgic, per cada pis que pujava, les seves pupil·les es van anar dilatant i així el seu rostre es va anar, gairebé, transfigurant. Els segons van esdevenir cada cop més lents i el fort batec del seu cor una espècie de metrònom humà.

De cop i volta, sense saber perquè, va aixecar els ulls i davant seu va aparèixer el rètol del sisè pis. En aquell moment un record va assaltar el seu cap, feia aproximadament tres quarts d'hora que ell mateix havia corregut cap a aquest sisè pis, on l'ascensor s'havia aturat i la porta s'havia obert. Mirà a dreta i a esquerra, si algú havia pujat o baixat en aquella planta devia trobar-se darrera d'alguna d'aquelles portes, doncs ell no va veure ni sentir a ningú baixar per les escales. Indecís va alternar la mirada entre les portes, sense saber per qual començar a indagar. El cert és que ells eren nous en aquell edifici i coneixien a pocs veïns, i curiosament no coneixien a ningú del sisè. Finalment va optar per trucar a la porta que tenia més a prop, el número u.

Amb un ràpid gest va polsar el timbre i un soroll estrident va ressonar al replà. Va esperar una estona, però la porta no es va obrir. De totes maneres al seu interior va anar creixent la convicció de que allà darrera hi havia algú i el fet de sentir-se observat el va posar tremendament nerviós. Quan no va poder més es va apartar de l'angle de visió de l'espiell de la porta, apropant-se al numero dos, on va tornar a trucar de forma reiterada. A l'altre costat es van sentir unes passes que s'apropaven i d'un cop sec la porta es va obrir, rebotant contra la balda. Així l'obertura hauria d'haver mostrat l'interior de la casa, però res no es veia, doncs la foscor era absoluta i donava la impressió que s'hagues obert tota sola, però de cop i volta d'aquella foscor va ressonar la desgarrada veu d'una dona vella.
-Qui és?
-Veurà, soc un veí seu del novè i m'agradaria fer-li unes preguntes.
-No, ho sento, es que ara no puc.
-Només un moment si us plau...

La porta es va tancar de forma tan contundent com s'havia obert i de nou es tornaren a sentir aquelles passes, però ara allunyant-se. Ell es girà i es va dirigir cap a les altres dues portes. En el curt trajecte el llum es va apagar, però abans de que ell l'encengués de nou va trucar al tercer pis. Al contrari del que havia succeït anteriorment la porta es va obrir amb celeritat, fins i tot abans que s'encengués el llum. En aquell just moment la llarga figura que va aparèixer va quedar retallada entre les ombres i les clarors, creant-se així un entorn tètric.
-Perdoni, jo...
-Digui, que vol?
-Bé, es que visc al novè i estic buscant a la meva xicota...
-I... -va tallar de forma seca l'home.
-És que l'he deixat a l'ascensor i... bé, que he sentit com s'aturava al sisè.
-Home, no ho se, jo avui no he vist a ningú, de fet... crec que l'ascensor no funciona des de l'altre dia -va contestar l'home mentre el mirava estranyat.
-Bé gràcies, preguntaré al seu veí.
-No! -Va contestar exaltat- bé, vull dir que millor que no ho faci.

Va mirar a l'home amb un gest que va fer que s'estalviés un per què?
-De fet no crec que obri, és una mica estrany.
-Però...

La porta es va tancar, però no va sentir cap passa del seu veí allunyant-se, pel que va suposar que aquest seguia darrera, esperant per veure que succeïa. Ell va pensar que no era el millor moment per trucar i que ja baixaria. Amb resignació va continuar ascendint cap a casa seva. Cada nou graó que ascendia l'enfonsava en la desesperació i al silenci d'aquella escala li va semblar escoltar el riure histèric del destí. Amb desesperació va mirar cap a un costat i un altre, intentant trobar on s'amagava aquell que reia, perseguint una ombra, però no va poder trobar ningú, es trobava totalment sol. Llavors es va qüestionar que era allò que sentia. Era real o simplement era l'eco de les seves pors, que ressonaven pel seu cap, ja vuit d'idees lògiques.

Així, a batzegades, oscil·lant entre la realitat i la ficció va arribar fins a la porta de casa seva, on d'una manera convulsiva va buscar les claus dins de les seves butxaques. Finalment les va trobar i les va treure, però a l'hora d'intentar introduir-la a la ranura va fallar un parell de cops. Finalment va aconseguir fer girar la clau i amb un suau cop la porta es va obrir. El passadís era submergit en la foscor, però al
fons hi havia una tènue llum. Havia deixat ell la llum oberta? Intrigat dins aquelles incògnites, i atrapat per preguntes sense resposta va córrer buscant la llum.

Al menjador tot semblava canviat, a sobre la taula hi havien plats i gots que ell no havia deixat allà, les cortines eren totalment baixades i des de allà on ell era podia veure com el llit era fet. Però de cop i volta va sentir un crit a la seva esquena. Ràpidament va donar una volta complerta i davant seu va aparèixer ella.

El seu front es va frunzir i la seva suor, produïda pel seu frenètic ascens i la seva carrera pel passadís, es va tornar freda. Per assegurar-se es va apropar a ella i la va agafar de la mà, mentre amb la mirada buscava una resposta. Però quan ell esperava que li donés ella li va apartar la mà amb despreci i li va fer una pregunta.

-On eres?
-Jo?
-Tres dies has estat fora sense dir-me res. He estat neguitosa!

Ell va somriure esperant que ella, com si fos un mirall, li tornés la mateixa expressió i li expliqués la broma, però no fou així. El seu rostre encara es va endurir més i la seva mirada va esdevenir aspre.
-Però si jo he corregut per donar-te les claus i...
-Què dius? Però si d'això fa tres dies. Que has fet en aquest temps?
-Jo... he corregut i... -en aquell moment com una successió de fotogrames va visualitzar tot el succeït. No hi havia cap moment en blanc. Les preguntes d'ella es succeien, i els seus silencis li van valer per dir que que ho havia oblidat tot. Tres dies d'amnesia.

D'aquesta manera va aconseguir salvar la seva imatge i la seva credibilitat, però ja per sempre al seu cervell es va anar formant un gran dubte sobre tot. Que era el real i que el fantàstic? Allò que ell havia viscut o el que ella li havia explicat? En la seva busqueda per trobar una solució no es va adonar que per a d'altres ell s'havia convertit en una gran incògnita. L'única resposta que se li va ocórrer va ser que ell havia avançat tres dies en el temps. Posiblement mentre cercava un truc a l'espai es va convertir en una joguina del temps. Però de fet mai ho sabria, de fet, a partir d'allò, sabria alguna cosa de certa?

Comentaris

  • En la linea[Ofensiu]
    Jimmyjazz | 08-11-2005 | Valoració: 10

    En la mateixa linea de Cada dia mor quelcom de nosaltres, molt bo.

l´Autor

Foto de perfil de sants78

sants78

704 Relats

508 Comentaris

487909 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Colpejar un cop i un altre
fins trencar els vidres de la REALITAT.


agusgiralt@yahoo.es

[http://www.alliberantpoemes.blogspot.com]
[http://www.memoriadesants.blogspot.com]
[http://www.memoriadelpoblenou.blogspot.com]
[http://www.diesderauxa.blogspot.com]
[http://www.fotolog.com/psico2012]