DEL TRICORNI A LA GORRA DE PLAT

En Pepe no tenia cap ofici ni benefici abans d’entrar al cos de la Guardia Civil ; només buscava una feina estable i no depenen de les circumstàncies atmosfèriques, superat el període de l’acadèmia el van destinar a un poble de l’alt Urgell perdut entre muntanyes.

Encara no feia tres dies que rondava pels carrers de cases de pedra que ja li havien deixat clar –de formes més o menys diplomàtiques– que a tothom li agradava parlar en català, i que, si volia formar part de la vida del poble, havia d’intentar-ho. Des del comandament de la caserna però , li havien dit que no: sempre en “cristiano”, que és per ordre. Així, entre la disciplina i la manca d’habilitats socials , es va anar convertint en invisible fora d’actes oficials o patrulles: ningú no el convidava als jocs d’escudella, ningú no li feia lloc ni al cafè ni a les vetllades de cartes, i cap mossa volia ballar amb ell durant la festa major.​

Quan van arribar les festes de Nadal, el fred encara feia més dur l’ambient del poble. En Pepe, resignat, es va limitar a vigilar el ball i controlar que ningú no es posés massa alegre. Aquell any però, el mossèn va tenir una idea: va escriure unes postals de Nadal per a tots els forasters, amb un fragment en català i l’altre en castellà, i va demanar que cadascú n’escollís una per llegir-la en veu alta durant el brindis de la vigília. Quan li va tocar el torn a en Pepe, va llegir amb accent castís i esforçat: “Bones festes i que la pau arribi a totes les cases, les grans i les petites”

Durant uns moments, la sala va quedar en silenci, en escoltar les paraules dites amb molt d’esforç , per aquell home que tothom considerava despietat, i algú va començar a picar de mans, després un altre, i un altres , i fins una noia del poble el va treure a ballar.

Aquella nit, entre el fum de la llenya, el riu de paraules i les Nadales , en Pepe va descobrir que per començar a formar part d’una comunitat de debò, cal valentia, humilitat i un bri de generositat per part de tothom.​

Encara que mai arribés a parlar bé el català, ni esdevingués l’ànima de les festes, aquell Nadal va deixar per en Pepe una petita escletxa perquè la solitud es convertís, més endavant, en una inesperada amistat.

Quan l’11 de juliol el Parlament de Catalunya aprovava la Llei 10/1994 de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra, el Pepe va decidir ingressar-hi

El 17 d’octubre d’aquell any la Junta de Seguretat de Catalunya, va arribar a un acord sobre el model policial de Catalunya acceptant el desplegament de la policia catalana i el replegament de les forces i cossos de seguretat espanyols; el Pepe, es va traslladar a la Seu d’Urgell, on encara viu juntament amb la seva família. Ah!, a casa la llengua de relació és el català, el “ cristiano “ el fa servir quan s’ha de relacionar amb els membres de les Unitats de Fiscal i Fronteres de la Guàrdia Civil.