Del caixer, a Solivella

En Miquel tancà la porta amb clau. Posà el cadenat. Recuperà l’alè. S’eixugà la suor del front. Encara li costava respirar de tant que havia corregut per pujar les escales. Verificà novament que tot estigués ben tancat. L’espiell també. No volia que ningú pogués mirar dins de casa seva.
S’estigué a les fosques durant una bona estona per evitar que, des del carrer, deduïssin quin era el seu pis veient que n’encenia el llum. Anà a les palpentes, guiant-se amb la llanterna del mòbil fins l’habitació que donava al darrere, al pati interior. Allí sí que encengué la làmpada. Es tragué les sabates i s’estirà sobre el llit d’invitats. Tot refent-se de l’ensurt, tancà el ulls durant una estona.
Què havia de fer? Denunciar-ho a la policia? De moment optà no dir res a ningú i evitar qualsevol situació compromesa que el fes sentir vulnerable a ulls d’aquells desconeguts que el perseguien feia dies. Però, el que estava clar, és que no podria continuar molt de temps així. Finalment descobririen on vivia. I l’enxamparien.
Tot havia començat uns dies abans, mentre era al caixer traient diners per passar la setmana. Posant la targeta al lector magnètic va sentir enrenou dins l’oficina, però no li donà importància. Es tractava de crits i de certa agitació. Però, com que des d’on era, al xamfrà de l’acera, no es veia l’interior de l’oficina bancària, va pensar que tot allò no anava amb ell. Es digué a sí mateix que amb la crisi post-covid19 potser algun client desesperat volia renegociar l’hipoteca i s’havia trobat amb un gestor insensible.
Desà la targeta i els bitllets dins la cartera optant per tornar a casa pel carrer d’ús exclusiu de vianants. Però, tot d’un plegat, sortint del caixer i just entomant el carrer, es notà un canó de pistola a l’esquena, a la vegada que algú li tapà els ulls amb la ma. I una veu d’home, imperativa, empenyent-lo expeditivament i donant-li puntades de peu, li digué de males maneres que continués caminant ràpid.
Unes passes més endavant l’obligaren a ajupir-se, abaixant-li el cap amb contundència, i fent-lo entrar a la força, sacsejant-lo i donant-li cops, dins d’un cotxe BMW, d’un model antic que es trobava aparcat en doble fila amb el motor engegat i amb la porta del darrera oberta. Dins hi havia dos homes, asseguts en diagonal, que no pogué veure. Però escoltà com es parlaven entre ells. Un al volant i l’altre al seient posterior. El del darrere li va col•locar una bena negra que li impedí intuir la més mínima claror i el que l’encanonà primer per l’esquena, ara ho feia a les costelles. En Miquel era al seient del mig, amb un segrestador a banda i banda. Li digueren que si col•laborava no li passaria res, i només entrar al cotxe, el pilot accelerà a fons i circulà a tota velocitat creuant el centre de la ciutat fins als afores.
Era zona grisa. Un polígon industrial decadent, al qual arribaren després de passar per una rotonda amb una benzinera, que ara ell no podia veure. S’endinsaren en aquest enclau empresarial vingut a menys i el feren baixar del cotxe, empenyent-lo, davant d’una fàbrica abandonada. Es quedà assegut al terra, al vell mig de la calçada, lligat de mans i amb la bena als ulls. Aquell carrer no era gens transitat perquè la nau es trobava en un cul de sac. Feia dies que ningú passava per allí. L’advertiren de nou, cridant-li des de dins del cotxe, amb les finestretes baixades, que si deia res l’anirien a trobar i el matarien. Pel soroll dels pneumàtics i del motor marxaren com arribaren, a una velocitat de vertigen.
El deixaren allí tirat i quan ja no escoltà cap més soroll ni moviment sospitós començà a bellugar-se per treure’s la bena dels ulls, refregant-se la cara amb l’espatlla esquerra i el braç dret. Se sentia angoixat i esgotat, com si li haguessin fotut una pallissa. Trigà una bona estona a refer-se de l’ensurt i llevar-se el drap dels ulls. Quan finalment ho aconseguí, veié on era i reconegué la zona. Era a un polígon industrial relativament prop de casa seva. Calculà que es trobava a una mitja hora a peu si aconseguia tornar a pas ràpid.
Tal i com li havien lligat les mans, amb una corda gruixuda, no li costà massa desfer-se’n ell mateix després d’anar-ho provant sense parar uns minuts més. Un cop ho aconseguí s’incorporà del terra, s’espolsà la brutícia de la roba, i tornà cap a casa caminant pels vorals de les fàbriques, plens d’herbes i amb sots i forats al paviment, passant per llocs poc freqüentats, fins arribar a la zona nord de Rubí.
Tan bon punt fou prop de la plaça de la Sardana, no mirà ningú. Caminà mirant-se els peus. I, dins l’edifici de casa seva, evità agafar l’ascensor o creuar-se amb algun veí. Pujà les escales ràpidament i sense fer soroll entrà dins el seu pis.
Procedí a baixar persianes i a descórrer les cortines de totes les estances. Ja al menjador, engegà el televisor i veié a les noticies del migdia imatges de la seva oficina bancària, adonant-se que havia estat un robatori. El presentador del telenotícies digué, sense mostrar imatges dels fets, que es tractava de dos o tres individus que durant la seva fugida s’havien endut un ostatge en cotxe. La policia estava intentant localitzar-los.
Mentre anava assimilant el que li havia succeït, es despullà. Posà una rentadora amb la roba que es tragué i desà els diners al calaix. Per sort no li havien rampinyat la cartera ni les claus. Només l’utilitzaren com escut, per assegurar-se la fugida. Va dutxar-se prenent consciència que havia estat víctima d’uns delinqüents i ara era lliure.
Durant els dies que seguiren l’assalt no en parlà amb ningú per por a represàlies. No volia que els bergants acabessin sent detinguts per les informacions que ell podria arribar a donar a la policia. Amb prou feines sortia al carrer perquè en una de les contades ocasions en que ho feu escoltà una veu, semblant a la d’un lladre, la qual cosa li provocà molta ansietat, suor i taquicàrdia. De resultes d’això, romangué molts dies teletreballant, exhaurint tot el que li restava al rebost fins necessitar omplir la nevera i airejar-se.
Uns dies després, carregant-se de valor, va anar cap al centre comercial, per abastir-se de tot. De tornada a casa, desà la compra a la cuina, baixà al traster a deixar-hi el carretó buit, i com que sentí unes passes rere seu que li posaren la por al cos començà a córrer, pujant les escales de l’immoble a gran velocitat, fins que es tancà dins el seu pis.
L’endemà es forçà a tornar a sortir al carrer per vèncer la por, anant al forn de la cantonada, per comprar-hi pa i uns croissants. Deixà el metre i mig de separació obligatòria amb el client de davant seu. Una noia rossa amb una llarga melena, rere d’ell, li somrigué. I, mentre esperava el seu torn la noia va dir-li:
- “Perdona, tu eres al banc el dia de l’assalt, oi? T’he reconegut. Jo també hi era. Vaig veure que els delinqüents et van agafar i se’t van endur. Eres tu, veritat?”. Ell va respondre-li, neguitós i fugint d’estudi, que es confonia perquè no sabia de què li estava parlant. La dependenta del forn demanà a qui li tocava la tanda:
- “A mi”, digué!, cloent així la conversa amb la noia rossa. Comprà el pa i els croissants i sortí del forn aïrat i sense mirar-se la noia rossa per evitar que memoritzés encara més la seva fesomia.
En arribar a casa, i mentre es feia el cafè, se sentí enrabiat. S’adonà que aquesta situació se li feia més feixuga per moments. Tenia por, i ara, a més, algú del veïnat l’havia reconegut. Se li acudí marxar al poble durant uns dies però, malauradament, el confinament municipal no ho permetia. El poble era a la demarcació de Tarragona i ell vivia al Vallès.
Aleshores decidí canviar d’imatge. D’una banda, deixà d’afaitar-se. I, d’altra banda, agafà roba d’esport -xandalls i samarretes- que no feia servir des de feia anys per substituir la roba de marca i l’estil tocat i posat que el caracteritzava. Pensà que amb una imatge banal costaria més de reconèixer. També es dedicà a substituir les fotos de perfil, a internet i al mòbil, on se’l veia ben vestit, per imatges de paisatges en les que no hi apareixia. Volia passar desapercebut i així ho aconseguiria. Durant els dies que seguiren la trobada amb la veïna al forn de pa, intentà sortir el mínim possible malgrat el confinament perimetral en el qual es trobava li permetia passejar i fer esport.
Quan unes setmanes després, amb la millora de la situació sanitària ja es podia circular dins de tot Catalunya, decidí marxar a Solivella, a la Conca de Barberà. Carregà l’equipatge, tancà el pis, i se n’hi anà. Abans d’engegar el cotxe li saltà una notícia al mòbil vinculada amb el robatori del banc, segons la qual havien estat identificats els malfactors i la persona retinguda com a ostatge. I que gràcies al seu testimoniatge havien identificat i detingut tots tres delinqüents donant-se el cas per tancat. Pensà que aquesta notícia era molt estranya i que els detinguts no podien ser “els seus” perquè ell no havia anat a declarar. Estigué rumiant-hi durant tot el trajecte fins al poble.
Arribat a destinació, el cas és que, un cop instal•là internet a la casa pairal i gràcies a la possibilitat de teletreball oferta pel despatx, s’adonà que el millor seria instal•lar-s’hi definitivament. No li venia gens de cara seguir empadronat a Rubí. Comunicà la seva decisió al despatx i també al propietari del pis. Li explicà a aquest darrer que no tenia intenció de renovar el contracte de lloguer -li vencia poc després- i que el millor seria veure’s. Volia buidar el pis, desfer-se de despeses i responsabilitats innecessàries, i mudar-se definitivament al poble.
Quedà a Rubí amb el propietari. Hi va anar i quan acabava de carregar el cotxe amb un munt de caixes creuà per davant seu la noia rossa del forn de pa. Per sort, ni se’l va mirar. Va passar sense dir-li res. Segurament no el reconegué amb barba, xandall i mascareta. I és que no semblava el mateix d’unes setmanes abans. Mentre conduïa de nou cap al poble, pensant que havia tancat l’etapa de Rubí i que la noia rossa no l’havia reconegut, respirà alleujat.
Un cop a Solivella, i tot col•locat a lloc, se sentí la mar de bé. La casa es trobava en un entorn rural preciós. I tranquil. Com que no hi havia viscut ningú des de feia anys decidí pintar el menjador i l’habitació. Es va desplaçar fins la deixalleria varies vegades a llençar trastos vells. Es va anar fent seva la casa, modernitzant-la per poder-hi teletreballar i viure-hi còmodament. El poble tenia poc teixit comercial i per això es desplaçava sovint a Montblanc on comprava amb targeta per no haver d’anar al caixer. També es va donar d’alta d’una plataforma per veure sèries en anglès i es feia portar encàrrecs per serveis de missatgeria. El cas és que el temps passava i ja vivia des de feia mesos a Solivella sense trobar a faltar Rubí.
Amb l’inici de l’estiu, i alleujat per la vida tranquil•la que duia des de feia unes setmanes, va donar per finalitzada l’etapa de camuflatge barbut i es va afaitar quasi al zero. Va establir unes rutines. Es va acostumar a córrer pel matí, per gaudir del paisatge de la Conca i de la fresqueta de primera hora. I, justament, un dia d’aquests veié una noia corrent pel camí de les vinyes que va fins a Pira.
I a mesura que es va anar apropant, constatà, estorat, que es tractava de la noia rossa. El seu instint el portà a implementar de manera immediata una estratègia de camuflatge per evitar de totes-totes parlar amb ella. Aquesta consistí en estar pendent del mòbil de polsera com si revisés missatges o comprovés el temps i la distància d’entrenament. En el moment precís en que es creuaren en Miquel només tingué ulls pel mòbil, i, com si el sol l’enlluernés, es posà la ma a modus de visera, per tapar-se la cara.
Semblà que, enlloc de ser les dues úniques persones corrent allí, i on el més normal hagués estat saludar-se, fossin a la Carretera de les Aigües on la gent ni se saluda, de tantíssims corredors i ciclistes que passen constantment per totes bandes i en totes direccions. Ella no esperava que la situació transcorregués així. Havia previst parlar-li, fent-se la sorpresa, ingènuament, i tornar-li a recordar que era la noia del caixer.
Però ja feia dies que recapitulant els fets, amb calma i racionalitat, havia arribat a la conclusió que la rossa no hi era a l’assalt del banc. S’havia adonat que li havia mentit descaradament al forn de pa. Ho va descobrir rumiant-hi, quan encara vivia a Rubí. Havia recordat la seva fesomia de joveneta, al Bar Los Geranios de son pare i al Taller Mecánico Hernández de son germà. Per això hi va portar el cotxe, per revisar la pressió dels pneumàtics abans de marxar cap a Solivella. I, tot fent-se el simpàtic va esbrinar, pel germà, que és Mossa d’Esquadra.
D’altra banda, des del poble estant, va cercar per internet i es va adonar que la noticia difosa pels mitjans, segons la qual l’home retingut com ostatge havia identificat als assaltants, era, senzillament, falsa. L’havia difós un únic diari. A diferència de la resta de noticies sobre l’atracament que havien aparegut a tots els mitjans digitals. No en sabia els motius però va arribar a la conclusió que aquella noticia, probablement, era un parany. El cert és que ho era.
La van fer córrer uns periodistes d’investigació sospitant que ella portava una doble vida i era parella d’un dels delinqüents. Volien difondre aquesta notícia per veure com reaccionaven i tenir més probabilitats d’enxampar-los. Aquests periodistes n’havien parlat prèviament amb els responsables de la Comissaria on ella treballa. I seguint-la, havien identificat al lladre amb qui conviu. I justament és aquest malparit qui la burxa per assegurar-se que en Miquel no piuli ni declari.
Per això la noia rossa i la seva parella han ordit un pla per posar-li la por al cos. Seguint-li la pista i reapareixent reiteradament a la seva vida per evitar que es relaxi i se’n vagi de la llengua. I el que no saben, ni en Miquel, ni la pròpia parella de maleantes ordidors d’aquest pla, és que quan corrien al matí, uns nois amb aspecte de pagesos, en realitat, eren Mossos que estan investigant-ho per acabar detenint la banda de lladres.
Disposen d’indicis i de proves concloents del company de la rossa i de la resta de la banda. I, si tot va bé, els enxamparan al nou robatori que volen perpetrar. Tenen els mòbils i els ordinadors punxats. I alguns treballadors i clients del banc seran, en realitat, efectius de paisà, per enganxar-los in fraganti.
I és que les casualitats no existeixen.
La propera notícia que apareixerà als mitjans serà certa. Els detindran a tots.
I en Miquel podrà respirar l’aire fresc de Solivella sense por de tornar-se a trobar la noia rossa de Rubí.