Deixa que plogui i tot passarà....

Sovint, per molt que ens emprenyi, la pluja és necessària i imprescindible per tal que tot continui i segueixi el seu curs..., no ens hem de lamentar pel que acaba, si no que ens hem d'il·lusionar pel que està començant...
Gràcies pel teu comentari!

La introducció ofereix un doble consell: “No ploris si no cal... més val caminar” Tant de bo el poguéssim aplicar quan sentim en dins aquell plor que ens paralitza...

Des de que he vist el títol d’aquest poema teu, m’ha fet pensar en aquella frase: “Si plores perquè ha marxat el sol, les llagrimes t’impediran veure les estrelles”
I parlant d’estrelles, no em vas dir que t’havia semblat el poema El do de la paraula

T’envio una abraçada de les que no fan mal,
Unaquimera

Sovint la pluja ens fa entrar en melangia i també plorem per dins, sempre ens han dit que l’aigua purifica, quan plora el nostre cor per estar revivint temps enyorats, és bo no recrear-s’hi però si que cal buidar-nos d’aquella tristor.

El teu poema és una mica de tots els que hem de tornar a començar. És com una reflexió que reconforta.
M’agrada quan dius “distància suau”. El temps és llavors el nostre aliat.

Un plaer llegir-te.
Gràcies per les teves paraules.

Una càlida abraçada des de les Terres de Ponent.
Núria

vindran de nous, com la pluja que a vegades cau quan menys l'esperes...
una abraçadota
joan

M'has tret les paraules de la boca, del pensament, sí senyor! Avui que plou i plou és un dia fantàstic per a gaudir-lo, sense excuses del temps. La vida continua sempre endavant, faci el temps que faci. I si tu has de fer allò, fes-ho; i si plou, agafa el paraigua i fes-ho; o no l'agafis i mulla't, però fes-ho. La pluja és vida, és el rec de la vida. Escric aquestes paraules amb la finestra mig oberta per tal de sentir la pluja, el repiqueteig de les gotes sobre la barana de fusta de la terrassa. Sóc feliç i m'ho recordes. Una abraçada ben humida.
aleix