De Vancouver a Miami passant per Montreal tot esperant aterrar a Singapur

Ara que sóc dins l’Airbus A380 de Singapur Airlines que em portarà fins l’aeroport de Singapur-Changi, i que el vol trigarà unes hores, m’agradaria aprofitar aquest llarg trajecte per compartir amb vosaltres el que em va succeir fa uns anys i que va capgirar la meva vida.
Era l’any 1994 i jo compartia pis amb dues noies quebequeses. Aquell dia em tocava netejar el menjador i per motivar-me a mi mateixa, i que fos una estona més agradable, vaig engegar el televisor. I així fou que, mentre escombrava i treia la pols, tot d’un plegat, em sentí en una mena d’estat de shock, el cor anant-me a mil per hora. Tan ràpid, que em vaig haver d’asseure al sofà per no caure en rodó. Em resultà summament increïble reconèixer-lo. Sí. Era ell. En John a la televisió. Anunciant l’estrena d’una pel•lícula a tots els cinemes del Canadà. I a més, segons es deia al tràiler, es tractava de la producció més rellevant realitzada a tot Nord-Amèrica durant els darrers temps. El tràiler en qüestió mostrava el que jo ja sabia des de feia temps però la incredulitat m’havia impedit assimilar. Que burra! I, fou així que dos anys més tard d’haver conegut al John, m’adonava que TOT era absolutament cert. Tot. Tot. Tot. Fil per randa. En John no m’havia mentit. M’havia dit la veritat.
La cosa va anar així. Jo m’havia traslladat al Quebec després d’haver viscut a Vancouver, a la costa oest canadenca, on donava classes de castellà. I entre els meus alumnes n’hi havia un que era actor. Be. Ell deia ser actor. Però jo, escèptica de mena, no m’ho acabava de creure. Em semblava massa fàcil això d’inventar-se una personalitat. D’actor o de qualsevol altra professió reconeguda socialment. I l’actor en qüestió, es veu que era molt conegut però com que jo acabava d’aterrar al Canada, després d’haver viscut a Paris, la veritat és que no estava massa al corrent d’actors canadencs. En John Aldirk, que així es deia, em digué que desitjava millorar el castellà per aparèixer en pel•lícules llatines. I em va anar explicant, en les converses mantingudes a casa meva, a la tretzena avinguda, prop d’Arbutus, que aleshores compartia repartiment en una pel•lícula segons ell magnífica. Amb en Brad Hopkins i amb l’Anthony Pitt, rodant en un ranxo prop de Calgary, en un magnífic paratge natural. Jo anava corregint-li el seu castellà amb accent yanky. Però ho trobava tot tan idíl•lic i tan perfecte que, la veritat, vaig estar durant setmanes parlant amb ell i sense creure’m de la missa la meitat.
Tot havia començat penjant uns cartells al community center de Kitsilano, el meu barri de Vancouver, oferint-me per fer classes de conversa en castellà. Amb en John ens coneguérem així. Un dia em trucà i quedarem entesos en dies, horaris i preu.
Sempre apareixia travessant el jardí amb un mug d’Starbucks coffee reutilitzable que tothom a Kitsilano tenia en aquella època. El portava calentó, ple de cafè aigualit però molt aromàtic, que anava assaborint lentament durant la classe. En aquelles estones plegats m’explicà moltes coses. Em parlà de la seva família que es trobava a Costa Rica de casualitat quan va néixer. De com de fart havia acabat de l’ambient de Hollywood. Dels seus agents a Los Angeles i a Vancouver. De com preferia mil vegades estar-se a la Columbia Britànica, amb gent molt més autèntica segons ell. De per què pintava quadres per relaxar-se. De les pel•lícules i tele-series canadenques i americanes en les que havia participat. En fi. Les hores de conversa em permeteren saber molts detalls de la seva vida.
Fins i tot em recomanà adreçar-me al conegut director de cinema francès, en Jacques-Jean Einaud, que es trobava a Vancouver reclutant actors per una nova pel•lícula. M’hi encoratjà, sabent que jo havia estudiat a Paris, i que trobar una persona francòfona a la Columbia Britànica era quasi bé com trobar una agulla en un paller.
No m’hi atreví perquè en aquella època la meva carrera d’actriu es limitava a haver fet algunes aparicions en obres de teatre amateur i en alguns curts independents sense massa rellevància. Però en aquell moment, dos anys després i veient-lo al televisor, em sabé greu no haver-ho fet. No haver estat més agosarada. No haver seguit el seu consell i haver anat a conèixer-lo. Qui sap! Potser en aquella època viscuda al Quebec en lloc d’estar netejant el menjador podria estar rodant una pel•lícula coproduïda per França i el Quebec amb el glamour de les càmeres i dels rodatges!
De fet, m’havia traslladat de Vancouver a Montreal defugint convertir-me en una persona convencional. Volia trobar el meu camí. I, tanmateix, malgrat haver intentat aconseguir algun paper en alguna obra de teatre o en alguna sèrie del Quebec allí estava encara...Esperant trucades que no arribaven i escoltant frases amables que en realitat em tancaven portes al nas i fent de maruja de menjador, sense cap perspectiva vital interessant. Per no deprimir-me més, després de constatar que John era qui era, i per deixar de donar tombs al cap que només aconseguien fer-me sentir trista, vaig decidir dutxar-me i sortir de casa.
Vaig arreglar-me, vaig pintar-me amb el meu pintallavis rouge preferit i com a colofó final vaig posar-me un barret d’allò més original combinant colors alegres i divertits: verd molsa, lila figa i blau elèctric. Aquesta combinació de la meva imatge i el meu vestuari em donà l’energia suficient per tornar a recol•locar el meu somriure a lloc i baixar les escales amb bon ritme disposada a gaudir de la tarda.
I així fou que, un cop havent passejat una estona pel barri, vaig anar amb pas decidit cap al Bilboquet, un dels meus llocs preferits en tota la ciutat, el mític lloc de l’avinguda Bernard. Vaig decidir anar-hi a comprar-me un gelat artesanal d’aquells que t’esborren qualsevol pena, ja sigui del cor o de l’ànima.
I just, tot just, girant la cantonada, quan ja entreveia la geladeria, i començava a fer-se’m la boca aigua, vaig topar-me amb un noi que llepava distretament el seu cucurutxo de pistatxo caient-li tota la bola de gelat, de resultes de la nostra topada, sobre l’abric. Sobtada i expressant un munt de désolées seguits, vaig fer una passa enrere i em vaig portar les dues mans a la boca (oberta) mostrant-li clarament el meu enuig per si les meves disculpes verbals no acabaven de ser prou convincents. Certament, era culpa meva. Havia caminat massa ràpid i no havia estat prou atenta als altres vianants. Li vaig demanar disculpes set vegades seguides i m’oferí a comprar-n’hi un altre. Ell primer es mostrà enfadat, inflant les galtes i bufant-me amb mala cara, però després, veient la meva bona intenció a posar-hi remei, acceptà el meu oferiment. Entràrem junts al Bilboquet i quan ens tocà la tanda, ell es demanà un cucurutxo de menta i xocolata. I jo, un de maduixa amb iogurt grec i stracciatella de xocolata negra. Sortirem al carrer i li vaig preguntar si volia asseure’s a un banc de l’avinguda. Ell es presentà. Es deia Philip. I jo li digué que em deia Marta. Preferí caminar, i així fou que, d’aquella manera tan inesperada, començarem la nostra amistat.
I, quan ell, avançant per l’avinguda Bernard direcció bulevard Saint Laurent, m’explicà que es dedicava al cinema, quasi bé que caic en rodó per segona vegada en aquell dia.
Ah, si? Li digué jo de manera innocent, com si em semblés d’allò més normal, dedicar-se al cinema, en aquell dia en el qual estava paint encara l’estrena de la pel•lícula d’en John i jo no aconseguia cap oportunitat malgrat voler-m’hi dedicar també professionalment. I què fas exactament? Ets actor? Productor? I en Philip em digué que s’encarregava de la distribució i de la difusió mediàtica de les pel•lícules. Que la seva feina era donar-les a conèixer i fer-les arribar al màxim d’indrets possible.
Aleshores vaig pensar que la vida em servia en safata aquesta ocasió per orientar la meva vida professional. I no pensava desaprofitar-la per segona vegada. I fou aleshores que, quan ja havíem travessat el bulevard Saint Laurent i ens trobaven caminant pel carrer Saint Viateur, que li vaig demanar si ell s’encarregava de la distribució i de la campanya de publicitat de la pel•lícula d’en John. I quasi bé que em desplomo en mig de la vorera, a l’alçada de l’obrador dels bagels, just davant del restaurant grec Arahova de soulavkis, quan en Philip em digué que justament estaven preparant un acte al Vieux Montréal, amb alguns actors de la pel•lícula per presentar-la públicament.
Li vaig confessar el que m’havia succeït quan vivia a Vancouver. Que em sentia molt malament envers en John Aldirk. En Philip em digué que això ho donés per fet. Que m’invitaria a l’acte de presentació oficial de la pel•lícula i que allà tindria l’ocasió de parlar amb en John. Increïble però cert!
I arribat el dia de l’acte de presentació de la pel•lícula al Vieux Montréal, el cor m’anava a mil per hora. En John em somrigué des de l’entarimat. Vaig escoltar atentament les intervencions, les preguntes dels periodistes, les respostes dels membres de la taula presidencial i quan el conductor de l’acte demanà als assistents si algú volia formular alguna pregunta abans de cloure l’acte, em sentí crescuda i vaig demanar el micròfon. Vaig aixecar-me i en primer lloc els vaig felicitar per aquesta pel•lícula tan extraordinària. I, sense haver-ho pensat prèviament vaig aprofitar per donar-me a conèixer com a actriu amateur i obertament m’oferí a col•laborar en nous projectes cinematogràfics, televisius o teatrals que eventualment es volguessin tirar endavant al Quebec. Vaig dir obertament que em sentia molt atreta per la possibilitat d’explorar nous camins professionals i que, ni que fos sense obtenir cap remuneració, volia intentar-ho i agrairia qualsevol proposta cultural en la qual creguessin que jo podria encaixar.
Acabada aquesta intervenció vaig tornar a seure. Hi hagueren algunes altres intervencions per part del públic i finalment l’acte es donà per acabat. Vaig baixar fins l’entarimat atansant-me al John. El vaig felicitar per l’èxit de la pel•lícula que tot just acabada d’estrenar ja trencava records de públic i li vaig demanar disculpes per no haver sabut estar a l’alçada. En John no li acordà cap mena d’importància, acceptà les meves disculpes, i em reconegué que justament no haver-se sentit admirat en excés havia estat un incentiu per ell. N’estava fart de sentir-se sempre rodejat de gent que el vanagloriava i apreciava la meva senzillesa i la meva sinceritat. Aplaudí la meva iniciativa de demanar obertament una oportunitat. Em digué que així és com s’arribava a algun lloc. Sense por. Trepitjant fort.
I així fou que, després d’aquest acte, en el qual alguns dels assistents em demanaren el telèfon, vaig començar a aparèixer en alguns espots publicitaris. Algunes fotos meves varen publicar-se en revistes, en falques televisives, i que poc a poc la meva vida va esdevenir més mediàtica. I, des d’aleshores, que no he parat. Del Quebec vaig marxar a establir-me a Nova York. De Nova York vaig traslladar-me a Los Angeles i de Los Angeles que vaig mudar-me a Miami. I des que m’estic a Miami que pràcticament no tinc temps per res. Només vaig amunt i avall. És el que té la fama!