De dalt a baix

Un relat de: Magda Garcia
En Pep caminava amb molta cura. Mirava avall. Evitava trepitjar formigues que recopilaven menjar i es dirigien ràpidament cap a les piràmides de terra que havien construït enmig del camí. N’hi havia un munt. Eren com pigues negres en moviment. En pocs dies havien edificat diversos monticles que denotaven la seva energia i les seves ganes de treballar organitzadament i en equip subterràniament.

Durant el seu passeig matinal, alçant una miqueta la vista del camí i mirant endavant, cap a l’horitzó, pensava en la seva vida ara que ja s’havia jubilat. Els fills havien marxat de casa. S’havia separat de la seva dona. Disposava de matins sencers per fer kilòmetres i kilòmetres pel terme del seu poble, a La Conca de Barberà. Podia deambular tot un matí i no trobar-se quasi ningú. Era ideal per fixar-se en la natura i en l’entorn agrícola de la zona.

A banda i banda del camí, els pagesos anaven fent la pre-poda als ceps i també llauraven els conreus on havien fet créixer prèviament pèsols proteaginosos. Un conreu nou, impulsat per la política agrària europea, per trencar els monocultius de cereals i millorar-ne la productivitat.

Quan mirava al cel, somiant en poder viatjar en un futur proper, constatava que darrerament hi havia més vols. Se n’adonava perquè deixaven cristalls de gel escrivint traces com si fossin a una pissarra vileda. De vegades les traces feien una forma d’ics, amb dues línies de condensació blanques creuant-se, deixant clar que aquells passatgers anaven en direccions completament oposades.

D’altres cops hi veia línies paral•leles a diferents alçades. Li sorprenia que pogués ser així, i admirava als enginyers aeronàutics o als físics teòrics que devien haver calculat cada trajectòria, cada itinerari i les diferents alçades de cada aparell per evitar xocar en ple vol. Era un mon que li semblava fascinant aquest de l’aeronàutica. Ho havia constatat cada vegada que havia viatjat en avió. Potser tres o quatre vegades en tota la seva vida.

El cas és que trobava interessant això d’admirar el cel. S’imaginava qui deuria anar dins d’aquells avions. Quin trajecte feia aquell vol i què hi deuria passar dins. De ben segur hi havia passatgers contents de retrobar-se amb persones estimades o d’anar a fer negocis importants. Visualitzava mentalment el personal de cabina assegurant-se de que tot anés bé. Que tots i cadascun dels passatgers se sentissin còmodes durant el vol, esmerçant-se per millorar les valoracions de la companyia i el reconeixement a la seva feina.

En Pep també pensava que els membres de la tripulació segurament aprofitaven la tranquil•litat del vol per mirar per la finestreta quan el bon temps els hi permetia. Qui sap si ara mateix també miraven on estava ell, veient els paisatges, les muntanyes, els camps de sembrats i les línies senceres de molins de vent que ell mateix estava gaudint, a mesura que s’apropaven a l’aeroport i el descens de l’aparell s’iniciaria ben aviat.

Intentava imaginar els noms dels nuclis urbans que trobarien més endavant, apropant-se ja a la seva destinació. Potser Vilafranca del Penedès, Sitges, El Prat de Llobregat, se’ls hi anirien fent reconeixibles i la línia costanera més evident a mesura que l’avió aniria perdent alçada. Albirarien la ciutat de Barcelona, donarien mitja volta sobre el mar i admirarien la seva interessant arquitectura. Els edificis de l’Eixample segurament els hi semblarien com peces de sushi ben endreçades sobre un plat de pissarra vistos des del cel. Al menys és el que a ell li havien semblat la darrera vegada. I finalment aterrarien al Prat amb la sensació d’haver arribat be, sans i estalvis, a la seva destinació.

Tornant a la caminada d’en Pep, i mirant encara cap al cel, entre els avions i la seva caminada, entremig, hi havia més personatges volant amunt i avall gaudint d’aquell matí clar i nítid. Destacava una ràfega de vent del nord que havia anat baixant des de Noruega, amb una agradable frescor, que s’havia endinsat dins el territori català gaudint del solet mediterrani. En Pep la notava i l’apreciava. Li agradava sentir aquesta frescor ambiental tocant-li la pell.

També hi havia un bernat pescaire que, des de les Terres de l’Ebre, havia anat pujant volant terra endins cercant alguna peça per nodrir-se sense haver de competir amb tantes aus. El bernat pescaire i la ràfega de vent s’havien compenetrat només conèixer-se. Havien empès conjuntament un vol sublim, entenent-se a la perfecció, com si haguessin estat inscrits a un curs de ball i haguessin seguit un munt de classes amb una professora.

Ambdós se sentien feliços volant junts sense un rumb fix. Volaven pel plaer de volar amb la única finalitat d’identificar un lloc on detenir-se per facilitar que el bernat pescaire, -Berny pels amics-, detectés el seu dinar i se’l pogués cruspir tranquil•lament.

Mentre volaven feliçment havien vist passar l’avió per sobre d’ells, molt més amunt. Els havia sobrepassat a una velocitat inimaginable, de vertigen, i amb una trajectòria de línia recta impecable. Era com si l’haguessin traçat amb un regle sense cap tipus de turbulència o de dubte. L’avió anava directe cap a la seva destinació, Barcelona. I això, a la ràfega de vent, -Rafy pels amics- i al bernat pescaire els havia deixat meravellats. Ells no podrien volar amb aquesta rectitud.

En Berny i en Rafy eren més flexibles. Preferien fer vols dansaires, fent cercles, canviant de direcció i deixant-se portar pel moment. No vivien tan encarcarats com els avions quadriculats que mai podien canviar de destinació encara que als pilots de vegades els hi agradaria poder ser més creatius. No podien. Crearien un caos si ho fessin. Només calia mirar la pàgina web flightradar24 per constatar que pobre del pilot d’avió que s’atrevís a ser creatiu en ple vol. Havien d’emmotllar-se a les normes.

Per això, quan els pilots observaven els núvols i veien ocells volant prop d’ells, de vegades els envejaven per la seva llibertat d’acció i de moviment. La seva feina era aconseguir que els passatgers arribessin bé, sans i estalvis, a la seva destinació, que gaudissin del viatge i que tornessin a triar la seva companyia aèria per tornar a volar cap a noves destinacions. S’havien preparat durant anys de formació i de perfeccionament professional. Havien après anglès i havien sacrificat estar sense les seves famílies en dies assenyalats per aconseguir una feina ben remunerada dins la companyia aèria.

El que no s’haurien imaginat mai és que els vols d’aquests darrers temps serien vols quasi bé fantasma, majoritàriament buits, sense passatgers ocupant els seients. Allò de l’overbooking semblava haver passat a la història. Només s’enlairaven i anaven d’aquí cap allà per mantenir la imatge de la companyia a nivell europeu i no perdre la seva presència en els aeroports.

Amb això si que no hi comptava la tripulació. Haver de fer veure que eren un equip que s’encarregava dels passatgers quan en realitat estaven volant pràcticament sols, amb fileres senceres buides de gent. Per això s’entretenien a gaudir de la geografia com mai abans ho havien fet. I també parlaven molt més amb els pocs passatgers que tenien.

Havien establert algunes amistats prometedores i fins i tot algunes històries d’amor començaren en ple vol d’ençà que els hostes i les hostesses tenien més temps lliure per parlar amb les persones que s’havien decidit a viatjar en aquells vols. Ara podien dir que quan finalitzava un vol havien conegut als viatgers de dalt a baix. Havent pogut parlar durant hores amb ells.

En Pep, mentre els veia passar, s’imaginava que alguna cosa interessant deuria estar succeint dins d’aquells avions, allà dalt. I en efecte, hi havia quelcom interessant a dalt i a baix. I és que viure és interessant. De dalt a baix.

Comentaris

  • Volar[Ofensiu]
    Prou bé | 29-04-2022 | Valoració: 10

    Volar... el desig que la humanitat sempre ha tingut com a sinònim de llibertat!
    Un relat preciós en la seva senzillesa descriptiva i en la seva profunditat de contingut!
    Gràcies pel regal!
    AMB total cordialitat

  • Divagació.[Ofensiu]
    SrGarcia | 26-04-2022

    Anant pel món he vist sembrats d'una planta que des del cotxe no podia identificar, però que amb tota certesa era una lleguminosa. Ara veig que són pèsols, m'ha agradat saber-ho.
    Una bona divagació la d'aquest pagès jubilat; en fas un bon retrat: un home sempre atent a la naturalesa, tant a les formigues com als bernats pescaires, però també molt interessat en la tecnologia i el que li pot permetre fer.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Magda Garcia

84 Relats

223 Comentaris

14796 Lectures

Valoració de l'autor: 9.02

Biografia:
Vaig néixer i visc actualment a Rubí. Treballo a l'administració. He residít part de la meva vida a França i al Canadà.