DE BARRI EN BARRI

La Dolors volia marxar, no hi estava bé, però tampoc hauria estat bé enlloc. Es passava el dia arran de finestra mirant com passaven els cotxes, ja que a peu no passava ningú, l’entrada principal de la residència estava a l’altre costat de l’edifici. Quan els fills anaven a visitar-la, l’alegria de veure’ls durava poc. Després de preguntar si tothom estava bé de salut i si tot rutllava: la fàbrica, el bufet, els estudis de la canalla... engegava la cançó que se’n volia anar. Si era un net, o nets, qui anava a visitar-la la complaença durava més, però com que el més gran quasi no recordava haver-la vist fora de la residència, allò no era una conversa i sempre acabava amb el seu posat trist dient que volia marxar.

Els fills ja n’estaven fins el capdamunt. Mare, és la millor residència, li deien, si sabessis la picossada que costa cada més... Et cuiden, vetllen per la teva salut, tens totes les comoditats, una habitació amb lavabo, per a tu sola. Què més vols? Vull marxar, era la resposta. Ja n’estic tipa de pintar mandales, de cantar cançonetes com si fóssim criatures fent voltar les mans com si cabdelléssim llana, això si no m’asseuen al costat de dues que es passen el dia dormint; i les visites que no em coneixen de res, però com que van a veure la que dorm al costat i no la volen despertar, enceten una conversa que no m’interessa per a res, fins que l’altra es desperta i llavors, com si no t’haguessin vist mai. Res, ja en tinc prou, me’n vull anar. Davant la seva reiterada insistència la resposta dels fills sempre era igual d’inamovible. On estaràs millor que aquí, on vols anar? Ja ho sabeu on vull anar, no cal que ho repeteixi mil vegades. El barri és tranquil i la propietat la tenim al cantó aristocràtic, amb aquelles placetes i aquelles escultures, i flors per tot arreu . Ja ho vam triar expressament. Hi ha visites, però poques i respectuoses, sempre parlen fluixet; i a mitja tarda s’ha acabat, tranquil•litat absoluta. Amb els nets el tema d’anar-se’n durava poc perquè no tenien idea de residències ni de propietats.

Quan va complir vuitanta-vuit anys, la Dolors va començar la rebel•lia: no va pintar més mandales, menjava poc i del que no li convenia se n’atipava, si n’arreplegava. No es prenia les medecines, les amagava; tot i que no caminava gaire, l’havien de buscar i la trobaven als llocs més impensats: a la cuina remenant els ganivets, al replà mirant avall per l’ull d’escala, a la banyera...

Van passar un parell de mesos, més o menys, i el fills van rebre una trucada urgent de la residència: la Dolors se n’anava. Van ser-hi a temps per veure-la marxar. Estirada al llit, se’ls va mirar, va dir: me’n vaig, ara sí; va alçar la mà i la va moure com si volgués fer adéu, va tancar els ulls i va deixar de respirar.

Sí, la residència era de les millors, tenien sales de vetlla i de cerimònia. Tot va ser de la categoria que corresponia a la Dolors. Després els familiars van pujar als seus cotxes luxosos i seguint el furgó on anava la Dolors, la van acompanyar a la propietat de l’altre barri.