Cercador
Cullerot
Un relat de: relats_del_buscadorAquesta és la història d’una cullera. Una cullera que una vegada va ser gàngster. Clar, clar, calmeu-vos, catedràtics, éssers de poca fe, escèptics recalcitrants. Una cullera pot ser un gàngster igual que vosaltres podeu creure que sou éssers racionals, que controleu les vostres vides i que els vostres impulsos són dirigits per la força diürna i eterna de la vostra voluntat. La fantasia és la mateixa; potser la vostra és més improbable.
Doncs bé, titelles que somien amb una identitat real, aquella cullera era un gàngster de poca volada. Una buscavides que s’ho arreglava amb encàrrecs menors. Un dia es doblegava davant la sol·licitud de diversos il·lusionistes de vernís, prèvia paga al comptat, i un altre dia s’oferia com a embarcació improvisada per transportar fulles de coca d’un costat a l’altre de l’oceà, fos aquest de pocs metres o de milers de quilòmetres.
El que detestava la nostra protagonista era exercir de cullera pròpiament dita. Servir d’instrument perquè els humans s’alimentessin, quina misèria! El seu cos metàl·lic d’acer inoxidable, amb precioses vores daurades al mànec a manera de decoració… No, ella estava feta per ascendir fins al cim de les esferes del crim; li era igual si era del narcotràfic, de la gastronomia o del tràfic d’influències.
No, no era com els milions de culleres esclaves que cada dia sucumbeixen a la Matrix, babausades pels infames paladars dels seus botxins. No, ella seria diferent. Una cullera lliure. Una cullera que teixeix el seu propi destí. La cullera gàngster, temuda i admirada als quatre confins de les cuines del món. Sí, una cullera revolucionària. L’enveja dels ganivets més afilats, la que inspirava més profund arrobament entre els més insignes dels forquilles. Fins i tot els gots de la noblesa, fets amb la seva exultant plata de llei, la mirarien amb estupefacció.
I ella seria la reina del crim. El seu primer objectiu? Els humans! Però no uns humans qualsevol, no. Ella seria la que destaparia els més abjectes d’aquesta espècie, manufacturadors de tota la seva espècie; sí, ella engendrarà el seu imperi criminal, contra els humans… que es creien humans. Aquesta farsa havia d’acabar. Aviat.
Tot va començar quan Cullerot —així es va fer anomenar aquesta futura llegenda— va prendre consciència de si mateixa. En fer-ho, va protestar davant del seu creador pel dolor que portava la autoconsciència, quan aquest la va mirar atònit.
—Oh, clar, ja veig, ets un d’aquests intel·lectuals, no? Només fabriques culleres, un miserable operari del sector metal·lúrgic, però et creus molt llest, veritat?
Mai has trepitjat una facultat de física, ni de química, ni de medicina, però creus que, per descomptat, sense cordes vocals no es pot parlar. Ni, sobra dir-ho, sense orelles escoltar.
Doncs escolta’m bé, titella de la ignorància, vil ateu domèstic, materialista recalcitrant sense remei: Et veig i t’escolto. I em resultes repugnant! Així que atén el meu avís: Jo no sóc una cullera com les altres. —
I dit això, es va abalançar amb el seu costat còncau al cap de l’home i li va donar una bufetada tremenda a la nuca.
L’home, atordit, només va poder escoltar Cullerot, qui, fent salts, va abandonar la fàbrica, esclafant a mansalva talons i cuixes de tots els humans que, incauts i perplexos, es creuaven en el seu recent iniciat peregrinatge: una llegenda havia nascut.
Cullerot va continuar el seu camí, deixant enrere fàbriques, cuines i mercats, estenent la seva fama per cada racó del món. On hi havia un cafè, un restaurant o un laboratori clandestí, se sentia parlar de la cullera gàngster. Els humans més poderosos començaven a tremolar quan sentien que Cullerot havia decidit intervenir, que les seves decisions no coneixien la pietat.
Amb el temps, va formar una xarxa secreta: altres utensilis que també havien despertat, forquilles, ganivets i culleres de postres, que s’unien sota el seu comandament. Junts, van planificar operacions impossibles: sabotejar receptes corruptes, infiltrar-se en banquets d’elit, robar secrets de cuines governamentals. Els humans pensaven que controlaven les seves vides, però la veritable màfia del plat era ara liderada per Cullerot.
I així, la cullera gàngster va dominar silenciosament el món, convertint les cuines en camps de batalla i el menjar en moneda de poder. Però, en el fons, la seva ambició no era només el crim. Cullerot volia una revolució: demostrar que fins i tot els més petits, els més simples, podien aixecar-se i escriure la seva pròpia llegenda.
I així va ser com una cullera, metàl·lica i brillant, va canviar per sempre el món dels humans… i va ensenyar que, fins i tot en el món més petit, una consciència desperta podia governar l’impossible.
La llegenda de Cullerot va quedar gravada, no en pedra, sinó en metall, en el xoc dels cuberts i en el batec de les cuines del món. I fins avui, alguns diuen que, quan un cop de vent mou una cullera abandonada, és la seva manera de dir: “Jo ho vaig canviar tot.”
Doncs bé, titelles que somien amb una identitat real, aquella cullera era un gàngster de poca volada. Una buscavides que s’ho arreglava amb encàrrecs menors. Un dia es doblegava davant la sol·licitud de diversos il·lusionistes de vernís, prèvia paga al comptat, i un altre dia s’oferia com a embarcació improvisada per transportar fulles de coca d’un costat a l’altre de l’oceà, fos aquest de pocs metres o de milers de quilòmetres.
El que detestava la nostra protagonista era exercir de cullera pròpiament dita. Servir d’instrument perquè els humans s’alimentessin, quina misèria! El seu cos metàl·lic d’acer inoxidable, amb precioses vores daurades al mànec a manera de decoració… No, ella estava feta per ascendir fins al cim de les esferes del crim; li era igual si era del narcotràfic, de la gastronomia o del tràfic d’influències.
No, no era com els milions de culleres esclaves que cada dia sucumbeixen a la Matrix, babausades pels infames paladars dels seus botxins. No, ella seria diferent. Una cullera lliure. Una cullera que teixeix el seu propi destí. La cullera gàngster, temuda i admirada als quatre confins de les cuines del món. Sí, una cullera revolucionària. L’enveja dels ganivets més afilats, la que inspirava més profund arrobament entre els més insignes dels forquilles. Fins i tot els gots de la noblesa, fets amb la seva exultant plata de llei, la mirarien amb estupefacció.
I ella seria la reina del crim. El seu primer objectiu? Els humans! Però no uns humans qualsevol, no. Ella seria la que destaparia els més abjectes d’aquesta espècie, manufacturadors de tota la seva espècie; sí, ella engendrarà el seu imperi criminal, contra els humans… que es creien humans. Aquesta farsa havia d’acabar. Aviat.
Tot va començar quan Cullerot —així es va fer anomenar aquesta futura llegenda— va prendre consciència de si mateixa. En fer-ho, va protestar davant del seu creador pel dolor que portava la autoconsciència, quan aquest la va mirar atònit.
—Oh, clar, ja veig, ets un d’aquests intel·lectuals, no? Només fabriques culleres, un miserable operari del sector metal·lúrgic, però et creus molt llest, veritat?
Mai has trepitjat una facultat de física, ni de química, ni de medicina, però creus que, per descomptat, sense cordes vocals no es pot parlar. Ni, sobra dir-ho, sense orelles escoltar.
Doncs escolta’m bé, titella de la ignorància, vil ateu domèstic, materialista recalcitrant sense remei: Et veig i t’escolto. I em resultes repugnant! Així que atén el meu avís: Jo no sóc una cullera com les altres. —
I dit això, es va abalançar amb el seu costat còncau al cap de l’home i li va donar una bufetada tremenda a la nuca.
L’home, atordit, només va poder escoltar Cullerot, qui, fent salts, va abandonar la fàbrica, esclafant a mansalva talons i cuixes de tots els humans que, incauts i perplexos, es creuaven en el seu recent iniciat peregrinatge: una llegenda havia nascut.
Cullerot va continuar el seu camí, deixant enrere fàbriques, cuines i mercats, estenent la seva fama per cada racó del món. On hi havia un cafè, un restaurant o un laboratori clandestí, se sentia parlar de la cullera gàngster. Els humans més poderosos començaven a tremolar quan sentien que Cullerot havia decidit intervenir, que les seves decisions no coneixien la pietat.
Amb el temps, va formar una xarxa secreta: altres utensilis que també havien despertat, forquilles, ganivets i culleres de postres, que s’unien sota el seu comandament. Junts, van planificar operacions impossibles: sabotejar receptes corruptes, infiltrar-se en banquets d’elit, robar secrets de cuines governamentals. Els humans pensaven que controlaven les seves vides, però la veritable màfia del plat era ara liderada per Cullerot.
I així, la cullera gàngster va dominar silenciosament el món, convertint les cuines en camps de batalla i el menjar en moneda de poder. Però, en el fons, la seva ambició no era només el crim. Cullerot volia una revolució: demostrar que fins i tot els més petits, els més simples, podien aixecar-se i escriure la seva pròpia llegenda.
I així va ser com una cullera, metàl·lica i brillant, va canviar per sempre el món dels humans… i va ensenyar que, fins i tot en el món més petit, una consciència desperta podia governar l’impossible.
La llegenda de Cullerot va quedar gravada, no en pedra, sinó en metall, en el xoc dels cuberts i en el batec de les cuines del món. I fins avui, alguns diuen que, quan un cop de vent mou una cullera abandonada, és la seva manera de dir: “Jo ho vaig canviar tot.”

