CRÒNIQUES DE FLAVI BELISARI: CAPÍTOL I, L’ESPASA DE TRÀCIA

A Germane, a la dura Tràcia, nasqué Flavi Belisari. No provenia de l’aristocràcia, sinó d’un llinatge modest, sense títols ni fortuna. La seva única riquesa era la disciplina i la fidelitat.

Quan arribà a Constantinoble, el jove soldat entrà en un món de marbres i cúpules, però també de corrupció i intrigues. Entre eunucs i cortesans, Belisari destacava no per les paraules, sinó per la rectitud i la manera de comandar petits grups d’homes amb ordre i justícia. Justinià, aleshores encara príncep, veié en ell un instrument perfecte per als seus somnis: un home prou capaç per conquerir i prou modest d’origen per no esdevenir mai rival polític.

És a la capital on conegué Antonina. Ella tampoc no era de l’alta noblesa: provenia del món popular de l’hipòdrom i dels espectacles, on la vida era una barreja de fam, encant i astúcia. Amb intel·ligència i ambició, Antonina s’havia acostat a Teodora, també d’aquell ambient, que un cop convertida en emperadriu la protegí i l’elevà.

El matrimoni de Belisari i Antonina fou més un pacte que no pas una unió d’amor. Ell hi guanyava entrada a les cambres interiors del poder; ella, prestigi i un nom honorable. Però mentre Belisari hi posava fidelitat, Antonina hi posava astúcia. I aviat quedà clar que la balança s’inclinava del seu costat.

Quan Justinià ascendí al tron, l’Imperi tremolava. Els disturbis de Nika, nascuts a l’hipòdrom, amenaçaven de destruir la capital i enderrocar l’emperador. La ciutat s’alçà amb fúria, i durant dies Constantinoble fou foc i sang.

En aquell moment crític, fou Belisari, encara jove però ja reputat per la seva disciplina, qui actuà amb mà de ferro. Juntament amb el general Mundus, irrompé dins l’hipòdrom on desenes de milers de revoltats cridaven contra Justinià. Les tropes, sota el seu comandament, mataren sense pietat: més de trenta mil persones, diuen les cròniques, quedaren abatudes.

Així es guanyà la confiança definitiva de l’emperador. Justinià veié que aquell home de Tràcia no era solament fidel, sinó també capaç de ser implacable quan calia. Des d’aquell moment, Belisari es convertí en la seva espasa predilecta: dur amb els enemics, dòcil amb el tron.

Però a les cambres interiors de palau, la violència també deixava seqüeles. Antonina i Teodora, que coneixien bé la fragilitat del poder i el valor del control, estreten la seva amistat. Entre rialles i confidències, l’emperadriu trobava en la dona del general una aliada perfecta per vigilar-lo i sotmetre’l, fins i tot quan el món l’aclamava.

Així començava la llegenda de Belisari: el jove humil de Tràcia, fet general per mèrit propi, però enllaçat a una esposa astuta i a una cort intrigant, on cada triomf militar es convertia en una nova sospita.