CREPUSCLE AMB LA SENYORA DE L’ADEU

El sol d’hivern de les cinc, daurat i feble, es lliscava per la terrassa. Davant meu, la Mort reposava l’esquena contra la paret d’obra vista, amb el seu vestit senzill de lli que mai s’arrugava. Els nostres gots de vermut –el seu amb una rodanxa de taronja, el meu amb una d’oliva- tocaven amb un ‘clic’ suau.

“Mai no entenc aquesta humana necessitat de dolçor fins i tot en l’amarg” va dir ella, mirant la seva rodanxa amb curiositat distreta. La seva veu era com seda antiga: suau, però amb un pes immens.

“És l’equilibri”, vaig argumentar, assaborint la complexitat d’herbes del meu vermut. “Com la teva feina. Prenent, però sempre en el moment precís. És justa, la Mort?”

Ella va somriure, un moviment subtil que no arribava als ulls, profunds com pous de nit. “Justa?... La justícia és una construcció teva. Jo soc... inevitabilitat. El sol es pon, el vi s’acaba, la roda gira. Cap justícia, només la veritat.” Va prendre un glop, elegant. “Però he de dir que els humans sou fascinants. Lluitant contra mi com si fos un enemic, quan soc l’única garantia que la vostra fràgil bellesa tingui valor.”

Vaig sentir un fred subtil, malgrat el sol. “I això no et sembla cruel? Que només apreciem la llum perquè coneixem la foscor?”

“Cruel?”, va rumiar la paraula. “O profundament necessari? Sense final, ni hi ha intensitat. Sense límits, no hi ha gràcia en l’esforç. Veus aquesta taronja?”, va assenyalar el seu got. “És dolça i àcida, efímera. La seva brevetat és el que la fa perfecta. Com la teva ràbia, la teva alegria, el teu amor... fins i tot aquesta nostra conversa. Preciosa perquè és única. Perquè s’acabarà.”

Un silenci càlid, però penetrant, es va instal·lar. Els moixons cantaven al fons.

“Aleshores”, vaig dir, la veu una mica més gruixuda, “aquesta tertúlia... és un regal?”

La Mort va inclinar lleugerament el cap. “Tots els moments ho són, estimat amic. Fins i tot els compartits amb mi. Però no et preocupis”, va afegir amb un toc d’humor negre, “avui només soc aquí pel vermut. El teu nom... encara no brilla al meu llibre amb la intensitat que requereix atenció immediata”.

Va aixecar el seu got en un brindis silenciós. Jo vaig aixecar el meu. I sota el sol ponent, entre el dolç i l’amarg, la vida i el seu final, vam xocar un altre cop, celebrant la paradoxa essencial de tot plegat.





2025