Cercador
Condemnat a mort
Un relat de: Xavier Valeri Coromí- Compartir:
La nit ha estat molt llarga,,, suficient per decidir un determini: agafar-s’ho amb filosofia. Davant de l’inevitable, cal dignitat. Sent com les claus giren dins del pany i sent com es mou el forrellat... Entren dos carcellers que li lliguen les mans enrere. Els mira els ulls perquè no oblidin el seu rostre. Un d’alt té el rostre estirat i els ulls rodons i sortits, l’altre és més baix i grassonet i desprèn odi a través dels seus ulls petits. L’agafen pels colzes per arrossegar-lo.
—No! —diu, en Genové Pocasort. —No em resistiré.
Surten tots tres al passadís. Apareix un capellà amb sotana que li posa un Sant Crist davant. Molt nerviós, el clergue deixa anar expressions en llatí.
—No t’entenc,,, m’ho hauries de traduir. —diu molt conformat.
El prevere sorprès li acosta el crist als llavis. En Genové besa el Crist per seguir-li el corrent i calmar-lo. "No em veureu espantat", pensa. El capellà s’aparta una mica i resa en veu alta en català.
Surten del passadís i van a parar a un patí quadrat. Hi ha guàrdies als costats i un cadafal al mig. Puja l’escales i el veu: És el botxí!!! No vol que li miri la cara. Per això li posa una coixinera al cap. L’asseu, sent la fredor de l’argolla.
"S’acosta el final d’una merda de vida", pensa. L’argolla li estreny el coll, el dolor és insuportable, s’ofega...
—Pareu!!!
La pressió s’atura, el botxí li treu la coixinera del cap. Ho veu tot borrós, té el cap tombat cap a un cantó, però pensa que està viu.
Hi ha molt de silenci, sent passes... Veu una mica més clar.
—Estàs salvat —és la veu de l’advocat, l’Atilià Xalavins, un desesperat del dret penal que ha aconseguit l’impossible.
El botxí li afluixa l’argolla, els guàrdies l’ajuden a aixecar-se. No sent les cames; els guàrdies l’aguanten amb els braços al coll, com si fos un ferit de guerra. L’advocat li mostra un paper.
—És l’indult, quan et recuperis una mica podràs tornar a casa. —En Pocasort se’l mira astorat.
—Com? —amb un fil de veu— han trobat el culpable?
—No, però he demostrat que tu ets innocent.
En Pocasort clou els ulls per decidir prendre-s’ho amb filosofia i no obrir boca. La vida té sorpreses i pot ser llarga.
—No! —diu, en Genové Pocasort. —No em resistiré.
Surten tots tres al passadís. Apareix un capellà amb sotana que li posa un Sant Crist davant. Molt nerviós, el clergue deixa anar expressions en llatí.
—No t’entenc,,, m’ho hauries de traduir. —diu molt conformat.
El prevere sorprès li acosta el crist als llavis. En Genové besa el Crist per seguir-li el corrent i calmar-lo. "No em veureu espantat", pensa. El capellà s’aparta una mica i resa en veu alta en català.
Surten del passadís i van a parar a un patí quadrat. Hi ha guàrdies als costats i un cadafal al mig. Puja l’escales i el veu: És el botxí!!! No vol que li miri la cara. Per això li posa una coixinera al cap. L’asseu, sent la fredor de l’argolla.
"S’acosta el final d’una merda de vida", pensa. L’argolla li estreny el coll, el dolor és insuportable, s’ofega...
—Pareu!!!
La pressió s’atura, el botxí li treu la coixinera del cap. Ho veu tot borrós, té el cap tombat cap a un cantó, però pensa que està viu.
Hi ha molt de silenci, sent passes... Veu una mica més clar.
—Estàs salvat —és la veu de l’advocat, l’Atilià Xalavins, un desesperat del dret penal que ha aconseguit l’impossible.
El botxí li afluixa l’argolla, els guàrdies l’ajuden a aixecar-se. No sent les cames; els guàrdies l’aguanten amb els braços al coll, com si fos un ferit de guerra. L’advocat li mostra un paper.
—És l’indult, quan et recuperis una mica podràs tornar a casa. —En Pocasort se’l mira astorat.
—Com? —amb un fil de veu— han trobat el culpable?
—No, però he demostrat que tu ets innocent.
En Pocasort clou els ulls per decidir prendre-s’ho amb filosofia i no obrir boca. La vida té sorpreses i pot ser llarga.