Com si fora d'aire

Un relat de: Angel Lany
Cridava, desolada. Al maquinista, que parés!! Tanmateix, la locomotora s'havia fet una, còmplice i aliada, amb el terrabastall de planxa que arrossegava al seu revers.
De manera que no se'm sentia:
-Júlia!! -per més que cridés i cridés.
Que cridés per la meva filla:
-Júlia!! -jo a terra, en ple defalliment.
No feia ni un minut deambulava per l'andana, rere la pilota que feia pocs dies li havien portat els reis.
Encara rodava, al caire del fossat on hi eren instal·lades les vies.
I la tragèdia!!
I la meva nena, si us plau!!
I l'estació del metro, sorprenentment buida. I aquell silenci que m'eixordava...
-Júlia!!
Quant de lluny, un taloneig... S'acostaven unes passes.
-Auxili!!
Dos guàrdies. Dos nois joves, corpulents. Que si em trobava be -mentre m'alçaven-, que si necessitava un metge...
Que si us plau!!, jo suplicant-los, al temps que tractava d'explicar-los el millor possible els esdeveniments.
Els parlava amb una barreja d'esma i d'atordiment. No sé què de la pilota... Que si, pobreta s'hi havia entrebancat, que si havia sortit esperitada a agafar-la... I que les vies, per favor, mireu les vies!!
I les varen mirar, i em varen dir, "Senyora?", que allí sota no hi havia absolutament res.
-Res?!
Estupefacta, vaig aconseguir allargar quatre passes fins allà on estaven. Vaig comprovar que tot era desconcertadament cert.
-Júlia!?...
Quant varen donar l'avís de la suspensió provisional del servei que donava la línia. Així que arribessin a l'estació final i en cada sentit: una pausa.
Fou precisament en aquest punt mort que al departament d'emergències varen rebre una trucada. Una veu, alertant d'una menor que li semblava com si viatgés sola.
Va consignar-los la descripció física de la criatura: la roba que vestia, l'edat aproximada... I per favor, que ningú s'alertés, que se la veia molt tranquil·la.
I m'ho varen comunicar, i el cor se'm va esponjar, i no em vaig poder estar novament de cridar-la:
-Júlia!!
Perquè era ella, no en tenia cap dubte.
Varen donar compte a la veu, de l'abast del que realment passava. I que no es preocupin -va fer-se'n corresponsable-, que aniria immediatament a avisar-la.
Va afegir que ja estaven a punt d'arribar a la darrera parada, que en aquells moments hi havia força gent. Vaja, que es feia difícil la tasca.
-Però si us plau -la interceptaria només posar-hi els peus. Va repetir-: No es preocupin.
En l'entretant vàrem plantar-nos fins als mateixos peus de l'andana. Un representant del metro i jo, tots dos muntats sobre un cotxe patrulla de la urbana.
Allí ens esperava la veu; no vaig poder fer més que abraçar-la:
-Moltíssimes gràcies!
M'assenyalà on era la nena.
-Júlia!!
La nena que ens esguardava, incrèdula, doncs ens confirmà la veu que encara no hi havia interactuat. Vaig entendre, doncs, que aquella efusivitat li resultaria com a mínim estranya. Més, quant la petita ja anava acompanyada d'una senyora més o menys d'una mitjana edat. De la qual es va desmarcar per a venir corrent a abraonar-se'm.
Li vaig dir "estàs be carinyo?", i ens varem fondre, enmig d'un devessall de llàgrimes. De mentre, la senyora ens mirava radiant, amb una tendresa com mai no havia vist dibuixada en cap rostre. Tant, que em vaig sentir embruixada, empesa a despullar-m'hi al davant, en sentiments gratitud i de joia per com a mínim haver-me-la guardada. La nena la contemplava al seu torn, i li oferia un bracet en un gest que la dona replicava en el que semblava un comiat o una mena de contrasenya còmplice.
Va succeir quant em vaig separar de la criatura per anar-la a estrènyer. A penes ens separaven uns centímetres quant m'hi vaig abalançar. Quant vaig caure, doncs el que realment (sorprenentment!) vaig intentar abraçar va ser el buit, talment una boira.
Simplement, que se'm va esfumar entre les mans. Aquella dona silenciosa i subtil. Com si fora d'aire.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: