Com si el temps no hagués passat

En Ricard no havia deixat de pensar en ella durant tot el viatge. Continuaria sent tan preciosa com la recordava? Les cames li tremolaven mentre baixava del tren. Havia recreat aquell instant des que havia agafat el primer avió, feia més o menys unes setze hores. La imaginava igual que el darrer cop que l’havia vista: amb la cabellera rossa deixada anar i una samarreta blanca amb un dibuix d’un petó ple de purpurina roja estampat a la part de davant. L’Elena se’l mirava amb els seus ulls verdosos i li deia «torna aviat» mentre mirava de somriure. Havien passat cinc anys des d’aleshores. Tenia el nas prim i ple de pigues. En això no havia canviat gens. Eren les mateixes pigues que en Ricard podia veure cada dia en el seu propi rostre mentre s’afaitava. Però fins i tot la pell més pàl·lida s’acaba embrunint sota el sol del tròpic. Ara l’Elena duia un jersei morat i els cabells recollits en una trena que li queia sobre l’espatlla esquerra. Somreia. I amb aquell somriure li demanava en silenci que no tornés a marxar. Més endavant l’hi diria en veu alta i ell li respondria que no. Seria difícil. Però ara era el moment de la retrobada. Es van abraçar dolçament, i en Ricard va notar que ella tremolava una mica. De fet, els seus propis ulls no trigarien a omplir-se de llàgrimes. I en l'abraçada va sentir l’olor dels pins que hi havia a l’altra banda de la casa on havien passat la infantesa. L’aire era sempre net i fresc i els ocells cantaven a tota hora. La casa era gran, i per la nit rondinava com un animal que pateix malsons. I llavors la va veure a ella, en pijama i els cabells embullats, demanant-li que empaités el monstre que no la deixava dormir. Com si el temps no hagués passat.