Cercador
Com l'ermità va esdevenir immortal
Un relat de: relatsdelbuscador- Compartir:
Al poble hi vivia un ermità. Com a bon ermità, vivia en una ermita, la que hi ha dalt del turonet que voreja la sortida al poble, en direcció a la serralada. Jo el veia de vegades, quan anava d'excursió amb els pares, els diumenges. Alguna vegada també baixava al poble, però era cosa estranya. Anava sempre amb la seva túnica i, quan ens veia, ens dedicava un somriure enigmàtic. Poca gent parlava amb ell, però tothom el considerava un protector del poble.
Un dia, mentre fèiem les postres a casa l'àvia, l'avi ens va dir que, quan ell era nen, l'ermità ja hi era. És més, que quan el seu pare era un nen, l'ermità ja hi era!
Ningú sabia del cert quina edat tenia. Que era un ancià, era evident. Però... Durant quants anys es pot ser un ancià? Aleshores, l'avi ens va explicar que l'ermità tenia fama de ser immortal. Que havia viscut al poble abans que el poble fos poble. I quan jo, astorat, vaig preguntar-li a l'avi com era possible que algú fos immortal, ell va explicar una llegenda sobre l'ermità, potser tan antiga com ell, que li havia explicat el seu avi, i que deia que...
'L'ermità era, en temps remots de qui sap quan, un home com qualsevol altra. Però un dia es va fer ermità, i va decidir que, per ser lliure, lliure de veritat, calia aconseguir una calma absoluta a dins el seu cor. Va començar a meditar cada dia. I l'avi em va explicar que...
Cada vegada que el Mal cridava a la seva porta, ell es dedicava a
fer el Bé: donava tots els seus béns als pobres, acceptava de bon grat tot tipus d'humiliacions i es dedicava amb abnegació als interessos dels més menyspreables. Al seu torn, cada vegada que el Bé es presentava davant seu, l'ermità tractava amb crueltat
els altres, robava quan tenia l'ocasió i traïa vilment als seus afins.
Quan el Mal volia afligir-lo i li enviava dolors, ell reia, cantava i ballava per la muntanya i lloava la Creació. En canvi quan el Bé s'apiadava d'ell i li enviava compassió i tendresa, ell es mostrava afligit, malhumorat i taciturn. I quan per coincidències del Destí tots dos es presentaven alhora a casa seva, ell s'asseia, mirava fixament un punt indeterminat i es
mostrava absolutament neutre davant tant d'amenaces com de consols, totalment indiferent als seus hostes. I així va ser com els Déus es van anar oblidant d'ell:
-"Aquest home és una calamitat", deien els d'un bàndol.
-"Sembla que no sent res", argumentaven els d'un altre.
-"És un complet inútil per als nostres jocs i propòsits", coincidien tots dos.
Tant va ser així que el dia que estava datat per la seva mort, la Mort mateixa (que aquell dia tenia més feina que de costum) es va oblidar completament d'ell. I així va ser com l'ermità va esdevenir Immortal.
Un dia, mentre fèiem les postres a casa l'àvia, l'avi ens va dir que, quan ell era nen, l'ermità ja hi era. És més, que quan el seu pare era un nen, l'ermità ja hi era!
Ningú sabia del cert quina edat tenia. Que era un ancià, era evident. Però... Durant quants anys es pot ser un ancià? Aleshores, l'avi ens va explicar que l'ermità tenia fama de ser immortal. Que havia viscut al poble abans que el poble fos poble. I quan jo, astorat, vaig preguntar-li a l'avi com era possible que algú fos immortal, ell va explicar una llegenda sobre l'ermità, potser tan antiga com ell, que li havia explicat el seu avi, i que deia que...
'L'ermità era, en temps remots de qui sap quan, un home com qualsevol altra. Però un dia es va fer ermità, i va decidir que, per ser lliure, lliure de veritat, calia aconseguir una calma absoluta a dins el seu cor. Va començar a meditar cada dia. I l'avi em va explicar que...
Cada vegada que el Mal cridava a la seva porta, ell es dedicava a
fer el Bé: donava tots els seus béns als pobres, acceptava de bon grat tot tipus d'humiliacions i es dedicava amb abnegació als interessos dels més menyspreables. Al seu torn, cada vegada que el Bé es presentava davant seu, l'ermità tractava amb crueltat
els altres, robava quan tenia l'ocasió i traïa vilment als seus afins.
Quan el Mal volia afligir-lo i li enviava dolors, ell reia, cantava i ballava per la muntanya i lloava la Creació. En canvi quan el Bé s'apiadava d'ell i li enviava compassió i tendresa, ell es mostrava afligit, malhumorat i taciturn. I quan per coincidències del Destí tots dos es presentaven alhora a casa seva, ell s'asseia, mirava fixament un punt indeterminat i es
mostrava absolutament neutre davant tant d'amenaces com de consols, totalment indiferent als seus hostes. I així va ser com els Déus es van anar oblidant d'ell:
-"Aquest home és una calamitat", deien els d'un bàndol.
-"Sembla que no sent res", argumentaven els d'un altre.
-"És un complet inútil per als nostres jocs i propòsits", coincidien tots dos.
Tant va ser així que el dia que estava datat per la seva mort, la Mort mateixa (que aquell dia tenia més feina que de costum) es va oblidar completament d'ell. I així va ser com l'ermità va esdevenir Immortal.
