CLOT DE CIUTAT

L’hivern ens enganya per uns dies eixelebrats i el sol s’ha establert en un cel pintat amb quatre núvols de cotó que viatgen al ritme del mestral. A peu de carrer la roba és un espectacle de textures que marxa entre les cafeteries de les pistes d’esquí i les nits boges de l’estiu a qualsevol passeig marítim.
He baixat a la ciutat que em va veure créixer, si més no fins els primers anys de jovent i esborrant els caps de setmana a l’exili rural. De sempre he baixat a la capital. És una frase establerta i entenedora pel meu entorn. Mai he pujat a la ciutat on sempre hi ha coses a fer. De fet m’agrada aprofitar la visita malgrat la cara fosca del brogit, el trànsit dens i fumat i la marea humana bellugadissa com una filera de formigues esbojarrades pel canvi climàtic. Caminar trepitjant tota mena de panots, llambordes quan s’escau, asfalt gris i pintades lliscants, salvant esculls de brutícia, voreres gastades i terrasses clandestines, semàfors abonyegats i vehicles ara silents.
Passejar més aviat per la història canviant de la ciutat, irrecognoscible per les hores passades i amb algun racó aïllat, dibuixat en carbonet, on el rellotge es va aturar. Com el meu avui, després d’una fallida trobada i molt de temps per endavant. Decidit doncs a estirar les cames he anat cap enlloc en concret, com sempre, i he deixat que els vents de l’enyorança em conduïssin pels vessants d’una època ancestral, on n’estava convençut, trobaria de ben segur anotacions per reflectir sobre el meu paper blanc. Un dels meus passatemps seriosos.
Des que ho recordo, sempre que es podia, em perdia pels carrers, nous i vells, embadalit i aturant-me de tant en tant davant dels aparadors que em reclamaven l’atenció. Botigues de queviures on vestien la bata blava de rigor mentre l’aprenent carregava una comanda al tricicle per lliurar a la clienta de tres portes avall. Ferreteries amb cents de calaixos de fusta i milers de peces petites on sempre trobaves la mancança de recanvi. Bodegues amb el reclam dels vins a doll i les ampolles darrera la vidriera amb les etiquetes descolorides. Polleries on apart de l’aviram que despatxaven, les mitges dotzenes d’ous blancs s’embolicaven amb paper de diari i la goma elàstica de rigor. Les carnisseries, on el blanc, més o menys immaculat, dels davantals lluïa a primera hora i el vermell de la sang era encara a les safates d’exposició pendent d’esquitxar-ho tot amb la feina dels tallants sobre el piló masegat. Pastisseries on els dolços arrenglerats et provocaven el desig sense ser de caire llaminer. Llibreries plenes de noms i cobertes evocadores que regalaven les aromes de la tinta defora estant. Xurreries ambulants que fumejaven una empastifada oliosa i que t’atenien des d’una tribuna alçada. Els anys castiguen i molt s’ha perdut del tot.
També eren, i són encara, les estones per gaudir de la gent del carrer, dels rostres i professions, de les actituds i costums, d’observació delirant.
Baixo cap al mar a l’empara de l’ombra fresca per un carrer concedit als vianants. El maó vermellós a la vista, que reconec, em reclama una aturada com sempre he fet i aprofito per muntar una cigarreta mentre llegeixo les lletres, que no han canviat, a la ceràmica del damunt la portalada. Un bidell, almenys m’ho sembla, fa cap a fora amb una pala i una escombra i de passada practica el mateix que jo. Em mira sense malícia i em desitja bon dia.
El modernisme sobri de la façana demana a crits un personatge d’època que no és però si més no parla català quan l’escolto dirigir-se a algú altre i de vostè. Aquest altre és un avi i aquest sí que sembla sortit d’un retrat dels de color sèpia, i aparenta ratllar la norantena pel cap baix. Un pel encorbat, no massa, parla amb la confiança del qui sap estar i amb la saviesa de la vellesa. Els observo a poca distància i prudència per no molestar però m’estic palplantat amb el meu fum. L’avi es gira cap a mi i m’inclou a la conversa amb la paraula jove que em fa somriure i em demana amb naturalitat que hi faig per allí. Parlo sense embuts, com ell i el bidell, i en un moment em penso que soc a poble. Potser sí que en aquell indret hi resta un bocí d’ànima rural.
Quan deixo la tertúlia espontània que tampoc s’allarga massa, recordo una anècdota tot pensant en el maó vermellós i una trobada curiosa si més no. Fa temps d’això. Una nit plàcida i llampant caminava per l’eixample horitzontal cap a casa la mare, que no ha deixat mai la ciutat que tant estima, quan un vehicle amb matrícula d’un país de l’est, que em remetia a pensar en llegendes i castells i d’altres connotacions, s’atura a la cantonada per preguntar-me alguna cosa. La primera impressió va ser la de precaució per l’origen de la placa. Res. Una parella en la foscor, potser de la meva generació, em va tranquil·litzar en un anglès paupèrrim demanant si coneixia l’hospital vermell. El primer que em va venir al cap va ser la creu roja i mentre em van explicar que pel seu viatge de noces havien visitat la ciutat i hi tornaven a ser per reviure aquells instants, jo seguia atenent aquella llengua voluntariosa. Em va costar un xic barrinar a què es referien per ajudar-los. A peu dret a la fi se’m va encendre la llumeta i els vaig adreçar cap al modernisme, en majúscules, que presideix l’avinguda del mestre. Eren unes indicacions fàcils d’entendre i un trajecte senzill.
Res més. Vaig seguir la passejada sense deixar de pensar en l’hospital vermell que també em feia somriure. Al cap d’una bona estona i unes quantes cantonades em torno a trobar el vehicle aturat i evidentment perdut. Ja sense recança i amb ànim de col·laborar i d’estalviar les soles de les sabates, m’hi pujo i els faig de cicerone fins a la porta. Per a ells era vermell.
Segueixo el ritme sense que les busques del rellotge m’estressin i em submergeixo entre les aromes embriagadores del niu de botigues que mercadeja a l’antiga. L’espai impregna les narius de tota mena de flaires que lluiten per fer-se entenedores. L’espectacle està servit, les veus, a voltes cridaneres, són una remor greu a l’oïda, i els carros, les senalles i els bastons de les àvies, entrebancs a sortejar. Els colors vius i llampants, la diversitat de les menges de tota mena, crues, farcides, cuinades, vives, els preus escrits en rètols on l’esborrar deixa l’empremta, comerciants de totes les ètnies i llengües d’arreu. Parades de disseny i mostradors de la vella escola. Tot hi cap al mercat que lluita per treure el cap en un món que corre massa.
I sense córrer torno a trobar maó vermellós d’alçada esquitxat de ceràmica i d’aquest la història escriu que va ser enfarinat per un grapat de dècades abans no s’endinsés a les mans de la cultura urbana.
Pausada caminada per arribar a l’art encantat de la recerca i entre el murmuri intensiu de veus que ofeguen l’atmosfera, m’entretinc remenant llibres i més llibres, perdo la vista admirant objectes diversos que són atractius però només això. Algun moble interessant, atrotinat o restaurat, amb un passat per imaginar. Llums, figures, col·leccions de tot, miniatures, alguna ampolla evaporada. Però no faig fira, que hauria d’anar carregat la resta del dia i encara haig d’anar a més llocs.
Perdre’m a la ciutat no és pas el sinònim d’anar sense brúixola, la conec prou bé i encara que no la considero la meva amant, l’aprecio prou per tenir-hi les nostres confidències. Si, perquè a voltes la memòria que encara no m’enganya, o m’ho sembla, em regala un grapat de records nascuts d’un edifici emblemàtic, d’un carrer desconegut, d’un atzar que va passar, d’una cara somrient o d’una trobada interessant. Tot suma, com les passes amuntegades que, malgrat els anys, m’animen a seguir. Tot plegat amb la certesa que tant de canvi m’exaspera.
Albiro ja el proper destí de passada i el cor em fa sentir el pas de les generacions que s’han arromangat. Els esquitxos de sang s’amaguen entre les capes del passat. I jo que no m’amago, faig una ullada al rellotge i em parla d’un compromís de fidelitat. Giro cua, eixample amunt, que la mare ja deu fer bullir l’olla sinó s’ha confós amb l’agenda.