Circe i el pirata Ulisses

Escolta, Ulisses.

Quan vas arribar a la meva illa
no vas arribar com un heroi.

Regalimaves sang a cada passa.
Feies ferum de ports cremats,
de graners oberts amb destral i punyals
de sang eixuta barrejada amb sal.

Veia els teus ulls sagnants,
curulls de crims i violacions,
i ho dissimulaves dient-ne glòria i conquestes.

Però a mi no em vas poder enganyar.

Us veia com porcs que éreu.
Després, per dissimular,
vau dir que us vaig embruixar

No et vam poder encisar
ni jo,
ni Cassiopea,
ni Nausicaa.

Tu embruixares la nostra pensa
amb els teus fecunds ardits.

Per això marxares.

Troia cremava plena de sang.
L’edat del bronze s’esfondrava.
Els regnes queien desbotzinant-se

I tu i els teus darrere,
dient que éreu una civilització brillant.

No éreu navegants.
Éreu llops.
Taurons d’aigua.
Per engrunes d'or degollàveu

Entràveu a santuaris, pobles i aldees
de matinada,
remant silents a la fosca.

Us enduíeu l’or, el blat, els plors d’esclaus segrestats.

Les sirenes no cantaven.
Escolta-les bé.

Reien.

Reien i reien.Reien de veure
un monstre com tu,àvid de sang i d’or.

Reien de les teves ciutats cremades,
dels crits dins els temples oberts,
del bronze colpejant escuts trencats,
de les dones arrossegades cap a les naus.

Et vaig veure al primer moment.

Astut de llengua fina.
Truhan coronat pels poetes.

Malaurats que som: estimem monstres i botxins.

Occident et va alçar com a model.

Fan estàtues als pirates,
canten les gestes dels saquejadors,
i anomenen enginy
allò que és rapinya.

Els escolto, de vegades,
als europeus enzes,
asseguts als sofas
davant pantalles blaves, hores i hores
panxacontentes i menjant metzines i escombraria,
bavejant davant històries de violència
que ells mai gosarien viure.

Covards fascinats pel lladre.
Badocs enamorats del pirata.

Adoren l’or robat
perquè cobejen ser tu.

Adoren l’astúcia
perquè han oblidat el coratge.
Per això les províncies europees es desdibuixen.

Jo, Circe,

que he vist imperis aixecar-se i caure
ho sé ben bé.

Els pobles
que glorifiquen el saqueig
acaben saquejats pel temps.
Del mesquí en neix la mesquinesa.

I les sirenes encara riuen i riuen.
De l’estupidesa humana i d’un farsant com tu.
De l’home que anomenen heroi
quan ets només un depredador amb història i glamour.

Les sirenes riuen.

Perquè tu mateix les vas alliçonar:
del tort en fan dret,i del dret en fan tort.

D’arpies varen passar a sirenes.
I ara es mofen dels babaus i la credulitat humana.

Riuen.I Riuen damunt de tanta fal·làcia
en mars antics i nous

Mentre els homes encara anomenen herois als pirates,
lligats amb grillons invisibles i flonjes ceres de taps,
no senten el riure despiatat a cau d'orella de les àrpies arrapades al seu gep