CEL OBERT

Finestra enllà s’esdevenia la música del trànsit que restava allunyada de les paraules que s’encenien com en una dansa, a ritme frenètic, sobre el paper. S’entrellaçaven amb fluïdesa per fer-se entenedores als ulls del qui escrivia convulsivament. No sempre disposava de la musa al seu servei i calia aprofitar-ho. Era immers en una tasca que semblava no tenir fi, un propòsit que ja havia nascut feia molt de temps i que a voltes s’estancava com els bassals d’aigua després de la pluja. Avançaven en plena tardor les fulles escrites lentament i a batzegades, sincronitzades pel rellotge de la vida i sempre quedaven paràgrafs surant pendents de plasmar.
El timbre de la porta va trencar el silenci sorollós i la vista va deixar el seu enclavament sobre el paper. El dubte de fer-se fonedís va convidar-lo i tanmateix va optar per deixar amb lentitud les ulleres al damunt la taula i respirar profundament al temps que tornava a rebre l’impacte de l’odiós timbre. Les interrupcions no eren pas del seu grat i el seu espai d’intimitat rebutjava amb menyspreu visites sense anunciar. Malgrat tot es va aixecar amb el seny de la responsabilitat i va obrir per deixar pas en primera instància a la bafarada d’aromes culinàries que provenien de l’escala malgrat l’hora matinera. No, no era cap venedor, ni tampoc cap cobrador ni revisor de comptadors. Era una noia. Melena rissada, pell sedosa i xandall per tota vestimenta que no li feia cap bé a la imatge del seu atractiu rostre sense maquillatge.
Una salutació embolicada en un hola tímid va ser l’exclamació visiblement nerviosa de la noia. I es va embarbussar per la manca de respiració quan intentava explicar-se. Era la veïna desconeguda totalment de la porta del costat. Mai havien coincidit abans pensava ell i no l’hagués reconegut ni a l’ascensor de la finca. Pel que va ser entenedor, li va semblar a ell que la noia havia sortit en una escapada per comprar a la botiga, gairebé oberta a tothora, un bric de llet d’urgència, i com manen les lleis no escrites s’havia deixat, pensava ella, les claus a l’interior de l’habitatge. Era d’hora pel matí i ni tant sols s’havia dutxat ni preparat per anar enlloc. Vivia uns moments d’embolic i després de repassar el trajecte amunt i avall diverses vegades per comprovar que les claus no li haguessin caigut, es va donar i va optar per fer sonar el timbre del veí que no coneixia. Les respectives terrasses coincidien de costat a una alçada considerable i ella va proposar de treure el cap i comprovar que el finestral era obert, com era el seu costum, per atrevir-se a passar d’un costat a l’altre. Una escala i un cop d’ull van bastar per la confirmació de la viabilitat. Amb prudència, només la proposta de qui exercia el dret al risc va esdevenir un desacord. A la fi i en una barreja de cavallerositat i seny va ser ell qui va emprendre el camí sense vertigen cap al cel obert i l’amagatall hipotètic de les claus.
Territori privat i una llambregada al seu entorn, a la recerca de les claus, que dibuixava la feminitat del cau. A la inversa del pany no hi eren i el segon punt raonable va ser la taula del menjador, on sí eren, al costat d’un cafè tebi que romania, suposava, l’arribada de la llet per transfigurar-se. Darrera ullada a l’entorn femení de la veïna desconeguda i amb les claus a la mà va sortir, visitar el replà i tustar suaument amb els artells la seva pròpia porta.
Ella, en terreny veí, el va rebre amb un somriure franc de satisfacció, al veure les claus, i un respir profund. Alleujada i espontània li va regalar una abraçada intensa d’agraïment sense paraules. Va resultar un instant etern i càlid. Quan els rellotges van reprendre la seva rutina habitual ella, amb cortesia, va insinuar de prendre un cafè que ella mateixa tenia pendent al seu apartament ja lliure d’entrebancs. Ell, que ja s’havia refet del salt i de la interrupció va accedir per gust i per ganes, no però sense oblidar les seves pròpies claus.
La promesa dels cafès no es va fer esperar, el d’ella batejat amb la maleïda llet, mentre ell, ara si, repassava amb mirada observadora l’habitacle coquetament femení i responia sense més als comentaris que la noia feia des de la cuina. Li parlava una periodista per lliure que treballava per diversos mitjans segons la demanda i gaudia del temps laboral al seu ritme. Ell va respondre sòbriament i no trepitjant més enllà del necessari, que escrivia també, per premsa especialitzada. El comú denominador va ser determinant per que l’atmosfera prengués un caire de confiança i es relaxés si mai havia estat tensa. Asseguts amb la taula del menjador al davant, compartien una distesa comunicació verbal i visual. La observació seguia impregnant el desig d’ell i els seus ulls passejaven per l’entorn en quan deixava l’oasi, color mar engrescat, dels ulls de la noia. Tot semblava estar al seu lloc, hi havia culte per l’ordre. Això li agradava. Sobre el llit fet de l’habitació, la porta era oberta de bat, trencava l’ordre puntual una tovallola i un conjunt de vestimenta amb la roba interior inclosa. Sensual simplement. Quedava pendent una dutxa, va recordar. Tornant al mar engrescat amb una lluïssor als ulls, va entendre la proposta d’un segon cafè i la petició de que fos ell qui visités la cuina per fer-lo, mentre ella alleugeria i s’arreglava. Cap problema. De la cuina estant sentia com l’aigua rajava a doll i la dolça imaginació l’embolcallava. Retrobat amb la taula i els cafès, ara sí tots dos sense llet, i en absència de la noia va retornar l’atenció al llit. Seguia la roba endreçadament estesa i mancava la tovallola en el instant que el so de l’aigua havia callat. El pudor quedava aparcat quan ella va seure al seu davant amb la tovallola com a indumentària i la melena humida. Era absolutament desitjable va pensar ell a la vegada que acreditava el seu control assenyat i no gosava apartar els ulls del mar engrescat supeditant el respecte al desig. Desimbolta i amb la tassa a les mans a la recerca d’escalfor, va reprendre la conversa com si no hagués hagut la interrupció. La imatge era ben diferent de la veïna amb xandall. La bellesa havia intensificat la seva cotització i la prudència del desig desbordat, la seva intensitat. Davant del dubte sempre cedir la iniciativa, va pensar ell. De tota manera era així. Ella dirigia, ho tenia clar, i no sabia fins a quin punt era una posada en escena. Arguments de pes apresos amb el passar dels anys. Al seu camp visual boniques cames de jovent on la pell llisa parlava de suavitat i la proximitat de caliu. Les paraules seguien el joc de la conversa però allunyades del present. La tovallola participava, intuïa ell que deliberadament, en la dansa de sensualitat que impregnava l’ambient i la seva tibantor inicial afluixava per moments. Lluny, molt lluny, de ignorar la interpretació i de moderar la situació, ell va simplement comentar com d’atractiva havia estat la coneixença amb la veïna desconeguda i que ara sí la podria saludar fins i tot ignorant el seu nom encara. O potser no l’havia sentit.
Es va aixecar de la cadira amb un gest lent al mateix temps que ella ho feia amb gracilitat. I la tovallola no va seguir a la noia deixant a l’aire molt de tot.