CARNET DE CONDUIR

En Joan s’està assegut a la butaca d’orelles, com de costum, i s’endormisca amb el cap tirat enrere. L’entapissat presenta una zona d’un fosc greixós que les contínues becaines hi han anat dipositant. Va vestit amb una camisa de quadres menuts i, a sobre, un jersei mal cordat perquè el segon botó s’ha aparellat amb el tercer trau. Porta uns pantalons de pana que ja tenen desgastades les estries del davant de les cuixes i bosses als genolls. Als peus, unes plantofes posades a retaló. Li ha vingut la son mentre feia un solitari i, de tant en tant, es desperta momentàniament i s’adorm altra vegada sense adonar-se de l’instant que ha tingut els ulls oberts.

És calb i la corona de cabells, d’un blanc brillant, contrasta amb la grogor del bigoti, perjudicat per la nicotina. Té setanta-nou anys i viu sol. Els anys no passen en va i va perdent facultats com qui tragina un sac de cigrons foradat. Hi va haver un temps en que s’adonava dels seus lapsus i els atribuïa a estar fent una cosa i pensant en una altra, però de mica en mica ha anat perdent la consciència d’aquesta autojustificació; ni tan sols es va sorprendre el dia que va trobar la paella guardada a la nevera.
Ha sonat el timbre, però no l’ha sentit. Qualsevol soroll n’hi tapa un altre i el televisor li ha amagat el so. Una mà el sacseja.

—Hola, pare. Què, fent la becaina?
La Carme té clau, però no la fa servir si la van a obrir i això ja passa pocs dies. Cada dia, quan surt de treballar, passa a veure’l.
—Quina mania has agafat, d’entrar sense trucar. A veure si un dia m’arreplegaràs amb una “aventura”.
—Pare... No sé què en farem de tu... Té, l’han tirat per sota la porta. —Li dona el sobre que duu a les mans.
En Joan es posa les ulleres i s’acosta a la finestra per mirar el sobre. Porta la capçalera de la Dirección General de Tráfico. «No pot ser que sigui una multa».
—Que el carnet de conduir és a punt de caducar? Ja? Si no fa pas tant que el vaig renovar —exclama amb sorpresa.
La Carme li agafa el paper de les mans i se’l mira:
—Aquesta notificació no és per a tu, és per a la mare.
—Per a la mare? La mare tenia carnet?
—Ai, pare. Quin cap, no serveix ni per pom d’escala. És clar que tenia carnet, només que quan anàveu junts sempre conduïes tu perquè no suportava que li anessis dient què havia de fer i com. —Contrariada, li demana.— A tu, quan et caduca? Deixa-me’l veure.
En Joan es palpa la butxaca del darrere els pantalons, en treu la cartera i li dona el carnet de conduir.
—Pare, està caducat des del 27 d’octubre. Ja fa quatre mesos —diu la Carme fent anar la targeta com si fos un vano.
En Joan li agafa i es torna a acostar a la finestra per llegir-lo, desconfiat.
—Caram, si que passa ràpid el temps, sembla com si fos ahir. Em posaré a l’ordinador i ho faré. —I dit això, deixa el carnet en un prestatge, repenjat en els libres perquè li faci de memòria.
—Pel que el necessites, tu, el cotxe...
La Carme estaria contenta si no li renovessin, però encara ho estaria més si no demanés la renovació. S’estalviaria el disgust.
—Me n’he d’anar, avui vaig justa de temps —i li engega el rosari de preguntes habitual d’abans de marxar: si es troba bé, què ha menjat per dinar, què menjarà per sopar, si li fa falta alguna cosa....
Després d’escoltar les respostes vagues, l’alliçona sobre el que ha de fer i el que no ha de fer. Dona un cop d’ull a la cuina per veure si tot està dins d’una relativa normalitat, li fa un petó i li diu adéu.

Assegut a l’ordinador fa la cerca de llocs on fan la revisió. El més proper és a l’altra banda de riu. «Què hi farem». En un full de paper anota, els dos números de telèfon de la clínica i va al menjador a fer la trucada des del telèfon fix. Manies. Una hostessa molt amable li dona data i hora. D’aquí a tres dies li faran la revisió i li tramitaran la paperassa.

Ja està llevat,el neguit no l’ha deixat dormir gaire. S’ha afaitat amb molta cura, com si tingués por que la càmera fos capaç de recriminar-li un afaitat descurat. S’ha palpat les butxaques una per una, per veure si té tot el que creu indispensable, com el pilot que comprova els mecanismes abans d’enlairar-se. Es dona l’aprovació, agafa les claus del cotxe, tanca la porta del carrer amb dues voltes de clau i se’n va cap el que per a ell és una peripècia.
El poble li és desconegut. Tot i la proximitat, el fet d’estar a l’altra banda del riu i haver de fer la volta pel pont per creuar-lo el fa desavinent. Ha passat per davant de la clínica però no pot aparcar a prop i ha d’anar uns carrers més enllà. No sap desfer mentalment el camí que ha fet amb el cotxe i ha de preguntar. Esbufega alleujat quan li diuen que és en el punt on és, però dos carrers més amunt.
A recepció hi ha un munt de gent que espera ser atesa en una de les quatre finestretes. Pregunta qui és l’últim i una senyora li indica una pantalla «Ha de treure un tiquet aquí», li diu. I ell ho fa. «Em sembla que no hauré d’esperar gaire». Quan al monitor surt el seu codi, s’apropa al mostrador. La recepcionista que l’atén li parla, però no acaba d’entendre el que li diu, al vidre protector hi ha unes franges horitzontals glaçades que no li permeten veure els llavis de la senyora quan parla. S’ajup i entre el que sent i el que veu, entén que li està demanant el carnet de conduir. La senyora tecleja a l’ordinador i li dona un imprès ple de caselles amb el carnet agafat amb un clip. «Esperis al passadís d’aquí l’esquerra i ja el cridaran».
Al passadís no hi ha ningú. S’asseu i es mira l’imprès. «Deu-n’hi-do, la revisió». Una infermera el crida. L’espera a la porta i el fa passar.
—Bon dia. Pot deixar la jaqueta en aquesta cadira, si vol. —I allarga la mà perquè li doni el paper i el carnet.
—Bon dia —respon ell.
Es palpa la butxaca de l’interior de l’americana, però finalment decideix no posar-se les ulleres. Mentre plega amb parsimònia la jaqueta va mirant de reüll el panell del test visual intentant memoritzar les lletres i els símbols. S’asseu a la cadira i va lletrejant les línies que la infermera li assenyala. Primer un ull: Comença per les lletres grosses i va continuant cap a les més petites; té dubtes. Després l’altre; també dubta. Al final, amb els dos ulls li dona l’oportunitat de resoldre els dubtes. Després li pren la pressió i li fa un seguit de preguntes sobre el dormir, el menjar, els marejos.. i va gargotejant el formulari.
—Molt bé —dit amb aquell to que no vol dir que tot hagi anat bé sinó que s’ha acabat.
L’acompanya fins a la porta i n’hi indica una altra. Allà el fan seure per fer-li la fotografia que hi haurà al carnet. Tensa lleugerament els llavis per dissimular l’aspecte d’enfadat que li donen les comissures dels llavis inclinades cap avall. L’han de repetir; ha tancat els ulls en el moment precís. Després el fan seure davant d’una pantalla i amb unes manetes ha de conduir dos cotxes per dues carreteres. Es va neguitejant a mesura que les dues carreteres van agafant trajectes asimètrics i l’aparell pita, ara el de la dreta, ara el de l’esquerra. Quan acaba la infermera que l’ha atès li diu que ha anat bé, que el límit és vint i no hi ha arribat. «Vint què?» Els biiip de la màquina, suposa. La infermera li retorna el paper i li assenyala la porta entreoberta que hi ha al final del passadís. «Vagi a aquella porta i el visitarà el doctor».
—Amb permís —diu tot fent uns cops discrets a la porta.
—Endavant —respon el doctor sense alçar la mirada del paper que té sobre la taula.
En Joan s’asseu sense que el convidin a fer-ho. Quan el doctor se’l mira, en Joan, li dona l’imprès. El metge ressegueix amb la mirada les dues cares del full i li pregunta quins medicaments pren, si pateix del cor, si té atacs epilèptics, si li han diagnosticat cap malaltia greu... La resposta d’en Joan és que no a tot i que només pren una pastilla per a la pressió. El doctor marca requadres i fa ratlles. A baix de tot gargoteja el que vol ser una signatura i li passa el paper perquè també el signi en el requadre que li assenyala. Fet això, el doctor li diu passi-ho bé i torna la vista al paper que té sobre la taula, sense ni mirar-lo quan se’n va.
A recepció torna a tocar la pantalla a “Permisos de conduir i d’armes”, recull el número de la tanda i es repenja a la paret. Mentre espera, llegeix l’informe que ha d’avalar el seu permís. Oïda dreta, bé; oïda esquerra, bé. «Però si no m’ho han mirat». Resultat psicotècnic. «Què?». Enlluernament, afeccions cardíaques, neurològiques, respiratòries, aneurismes, diabetis... totes les caselles marcades com a correctes. «Què he signat jo?» La casella diu que no ha falsejat dades. Mira la casella on ha signat el metge i al costat hi ha la que diu: “Apte” i el requadre està marcat amb una X que ve d’impremta. De sobte se sent estafat .«Això ho deuen fer amb tothom. Ves a saber la quantitat de gent que té el carnet i no l’hauria de tenir. I després passa el que passa... Encara que sigui una estafa, com que va a favor, tothom calla». Enfadat, s’acosta al mostrador i s’ajup per parlar al la recepcionista a través de l’obertura arran de taulell, però la senyora, amb la mà li fa el senyal que s’esperi perquè està parlant per telèfon. Remuga mentre espera que la conversa telefònica s’acabi. Mig d’esquena, amb el colze repenjat al mostrador, torna a mirar els papers. La demora el fa que es vagi calmant i mentalment va repassant les proves que li han fet. «Potser si la revisió hagués estat completa, alguna cosa hauria fallat». La llum que el fa dubtar té la durada d’un flash perquè, sense que la pantalla indiqui el seu número, la senyora del taulell dona uns copets al vidre i li fa el senyal perquè s’hi acosti. Entrega el paper, paga i li donen un permís provisional.
Content surt al carrer. El sol l’enlluerna i dubta si ha d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra. Sembla que ja recorda on ha aparcat i quan el semàfor es posa verd, traspassa la carretera. Trampejant els dubtes aconsegueix arribar fins al cotxe.
Condueix de retorn cap a casa amb el seient tirat endavant, els braços flexionats i el cap estirat, com si volgués veure que hi ha davant del cotxe. «Ja torno a tenir el carnet». Amb el pensament clavat en la sort que ha tingut, entra a la rotonda sense adonar-se que el tràiler ja hi és.