Camí del cementiri

i m'ha fet molta emoció. és pautat, senzill, d'aquella manera que t'hi sents. Es veu tot com ho escrius, és una imatge potent, real, dolorosa. Tens un fabulós registre de veus, Raül. I totes de gran qualitat i elegància. Una abraçada,

a

Camí del cementiri
no vas voler dir coses lletges...,
tal vegada potser perquè no convé dir-ne massa veritats.

Molt bon poema, esperem que només per dir-nos els uns als altres que tot allò ens quedi lluny, que ja no volem més morts per culpa de plors i dictadura en temps terrible de passat massa fosc.

Enhorabona
i benvingut de part meva Raül!!

Els infants han d'aprendre de la vida preguntant als adults. I els adults no sempre els hi donen les respostes adients a les circumstàncies que estan vivint. Els volen protegir de la sordidesa del moment. I ells han de descobrir, amb el temps, tot allò que els va ésser amagat per la gent gran.

Un poema molt ben construit, amb molta sensibilitat i amb una indubtable mestria.
Et felicito

Una abraçada.

Benvingut/uda a RC:

Vinc ací per la recomanació del rnbonet, el meu paisà que ten bon olfacte té per a detectar els bons "reglons curts". He mamprès pel darrer que has publicat, i no m'ha decebut gens ni miqueta. Tot el contrari...

El teu poema és com una cançoneta d'aquelles de la infantesa, que ens parla de la por. Aquella por que vam patir unes quantes dècades en aquest malaurat país. Espere que no torne aquesta sensació mai més.

Molta salut!

FRANCESC

PS Seguiré llegint els teus poemes...