CALÇOTS PER UN TOU DE LLENGÜES

Ella no havia aparegut encara.
El cel era ben fosc quan les hores ja s’havien cruspit el migdia. El to gris d’acer dels núvols tenyia les poques esperances de gaudir a l’aire lliure un àpat previst dies enrere. Els focs al ras i expectants, sota unes proteccions improvisades, lluitaven amb la humitat de l’ambient i el de la llenya i amb prou feines li respiraven les flames. Tot plegat no era la imatge de les bones intencions que hom pretenia. Mans a la feina d’alguns ben intencionats, per veure de salvar una tasca indispensable i poder seure a taula junts més tard. Revifar i incitar els roigs dels focs per sobreposar les primeres graelles i donar una cocció tardana i urgent als calçots peluts i terrossos que s’arrengleraven uniformement, va esdevenir l’objectiu prioritari. Les primeres gotellades, gens sorprenents, van remullar i acompanyar al descobert disposades a complicar i ennegrir les intencions d’aconseguir el propòsit. Els rellotges parlaven de que les brases ja haurien de ser les protagonistes amatents i que els grills de les cebes ja haurien d’estar reposant, feia estona, entre papers i foscor, però les copes de vi distreien la responsabilitat i alentien, sense remordiments, la progressió de la primera etapa.
Paraules i més paraules que fluïen dempeus en un estol de babel, que no per la confusió sinó per les procedències, tot assaborint ampolla rere ampolla amb un temps inexistent que guiava el compàs quan, a la fi, Ella va aparèixer. Radiant i pausada com la recordava. Elegantment bella i vestint una parla sensual que vivia en ella. Esdevenia enamoradissa. Els anys descavalcats no havien minvat el seu rostre de noia eterna. Quant de temps. Potser, de fons, una imaginativa mirada tristona dibuixava un tel de dubte.
Ja hi era tothom aplegat. Geografies, llengües, estrats, situacions i edats en un cupatge gens inèdit per un amfitrió que surava planer entre estances i peticions a la recerca d’un somriure complaent. Retrobaments de mans amigues petons i abraçades després d’anys de desconeixença i noves cares que recordar, van constituir l’aperitiu de la diada d’un dissabte fosc però il·luminat per un caliu d’amistat i un rostre de Castella. Els vins però seguien l’estela dels convidats i escampaven les virtuts, o no, de les seves arrels i varietats. Les converses voleiaven pel damunt de la llarga taula ara sí, després de finar les coccions a la intempèrie mentre algú escombrava amb energia tolls d’aigua. Batibull de copes i plats, de coberts fonedissos i enrenou de safates viatgeres. El dringar efusiu dels vidres alçats per una excusa o altra. Bona harmonia. Bona trobada.
Personatges de mil cares. Mots de fonètiques diverses. Les menges no tenien el protagonisme demandat gairebé i les bombolles van sortir a l’escena abans dels pronòstics per l’esgotament d’existències de Mencia, Tempranillo, Riesling, Cabernet, Merlot....... Tot un tast de companyonia.
Fins i tot dos anys i mig de criatura regalaven peu a la conversa educacional. Temes diversos i passions privades. Una bona sobretaula abans no els primers adéus. El temps no és just i no casa amb els bons instants. S’escurça d’allò més mentre Ella amb el palmell de la mà a la barbeta segueix atenta unes paraules o d’altres i entrellaça la seva veu dolça marcant apunts com tothom.
Han mort les hores i el cel gris d’acer no ha canviat el seu dibuix.
Marxen i marxem esglaonadament com en una processó i amb recança. Promeses de properes trobades sense deixar que els anys ens guanyin la partida. El temps esdevindrà testimoni. I Ella amb el seu somriure suau i net s’està.