CADA ANY

CADA ANY

L’absència era l’altar. Onze mesos de silenci ben calculat, de vides paral·leles portades amb pulcritud d’un inventari. Jubilats de l’existència ordinària, acaronaven el buit com a preludi sagrat. Perquè el que venia no era fugida, sinó immersió. Un any sencer bullint en el suc del record i l’anticipació, fins que arribava el dia. La data, gravada a foc en les seves pells i ments, obria les portes d’un temple de paper de paret: una habitació d’hotel anònim, celler del seu deliri pactat.

Allà, en aquella cambra neutra on es flairava netedat i secrets, la bogeria es desvetllava amb la precisió d’un rellotge de turment. No hi havia tímides exploracions, sinó l’arrencada brutal d’un motor que hagués estat rondinant gairebé a plena màquina durant dotze mesos. Les maletes encara sense obrir testimoniaven la urgència. Les primeres copes de licor fort –un aiguardent que cremava com una promesa- vessaven la primera pedra del pont cap al descontrol. Després, la fina ratlla blanca sobre el mirall de bany, cerimonial i eficaç, esborrava els darrers vestigis del món exterior i dels cossos que cedien. La cocaïna era l’escalfor artificial que engegava la sang, que aguditzava cada nervi fins a convertir la pell en una única membrana vibràtil, àvida.

I llavors... llavors començava la dansa. No era pas un sol acte, sinó una litúrgia prolongada de trobada i conquesta, violenta i tendra, sofisticada i elemental. Les pràctiques, pactades en somnis i murmuris durant trobades antigues, es desenvoluparen amb una ferocitat que només la confiança absoluta pot permetre. Les cordes que marcaven la pell fermament no eren instruments de càstig, sinó de consagració. Els cops, dosificats amb un instint gairebé místic, no duien odi sinó una veneració profunda pel cos de l’altre i per la seva capacitat de sentir, de gaudir, fins al límit. Cada crit arrencat de les entranyes, cada gota de suor, cada petjada de dents o ungles, era un vers d’un poema salvatge escrit sobre carn viva.

El sexe no era acoblament, sinó fusió. Un intent desesperat, alimentat per les substàncies i per una passió que semblava créixer amb els anys com una arrel obscura, de trencar les barreres del mateix ésser. De perdre’s completament l’un dins de l’altre. La profunditat que assolien no era només física; era un abisme emocional que sols podien mirar junts, des del cim vertiginós que els proporcionaven l’alcohol i el pols blanc. Allà, en aquell estat suspès entre l’èxtasi i el dolor agut, el temps es fonia. Dies i nits eren un sol continu de llum artificial, de llits desfets, de dutxes fredes per tornar a començar, de cossos explorats fins a l’últim racó, fins a l’últim gemec.

I el gaudi... el gaudi era un monstre que s’alimentava de si mateix. Cada orgasme, intensificat per la química i per la proximitat de l’abisme, no era un final sinó un nou impuls. La certesa que aquella intensitat insostenible havia d’acabar, que el rellotge implacable els arrabassaria d’aquell niu de violència i plaer al cap de pocs dies, encenia una flama encara més cega. Saber, amb una certesa que punxava com una agulla, que al cap d’un any exacte tornarien a caure en aquest mateix buit, en aquesta mateixa bogeria mesurada, era part de l’èxtasi present. Era el condiment final, amarg i dolç, que els feia abraçar amb una força esgotada, gaudint amb escreix no sols del que vivien, sinó del que sabien que havia de venir: la llarga abstinència, el desig relliscant que els nodriria un altre any, fent d’aquesta habitació anònima el veritable centre del seu univers compartit.

La partida era un desenganxament lent, dolorós. Tornar a vestir les pells de ciutadans exemplars era com posar-se una armadura massa pesada. La ressaca no era només física; era de l’ànima. Un buit immens que només començaria a omplir-se, gota a gota d’enyorança i anticipació, l’endemà mateix. I així, any rere any, fins que l’últim càlcul, l’últim excés, o simplement el temps, posés fi a la litúrgia. Mentrestant, el temple de paper de paret esperava, i el desig, alimentat per la memòria viva de cada excés, creixia com una mala herba gloriosa en el jardí ben regat de la seva vellesa.




2025