Ca l'Aurora

Un relat de: Magda Garcia
Entra un home atractiu que desprèn un aire interessant, cosmopolita. Sembla un navegant. Té accent francès i es mostra un pèl incòmode. Encarrega dinar per l’endemà. L’Aurora pren bona nota: entrants, arròs caldós amb llamàntol i postres per dues persones, a nom de Pierre. Quan el client ja es fora sospira lentament tot dient-se a sí mateixa que se’n sortirà. S’ha hagut de reinventar, servint encàrrecs i acabant-los de cuinar a casa dels clients però de moment va tirant endavant.
L’endemà carrega el cotxe per arribar puntualment a la una del migdia a casa d’en Pierre. És als afores. Una casa orejada, discreta, pintada recentment, amb el nom “Ca l’Aurora”. “Com jo!”, pensa.
Toca al timbre i acudeix una noia, molt amable. La fa entrar i li mostra la cuina. Deixen sobre el marbre el que descarreguen del cotxe. La noia la mira de reüll, encuriosida, mentre prepara l’àpat. En Pierre entra dins la cuina. Guinya l’ull a la Isabelle somrient-li amb complicitat i expressant la seva satisfacció amb el dinar en dansa. Li proposa a l’Aurora veure plegats les vistes del port des del jardí.
Mentre admiren la Mediterrània li explica que la Isabelle és filla seva i que ha enviudat fa poc. La seva dona era francesa, com ell, i ara fa un any que els va deixar després d’una llarga malaltia. Li confessa que no s’ha vist amb cor de fer un arròs caldós.
Tornen dins i l’amfitrió li ofereix una copa de vi blanc mentre continua cuinant. Tots tres xerren una mica i ella els hi explica que sempre s’ha estat aquí, amb els seus avis perquè sa mare és al Canadà des de fa temps. L’Aurora els hi explica que ser mare adolescent li pesà molt i que per això, quan ella ja va ser major d’edat, sa mare va voler viure el que sempre havia desitjat. I ara és professora a Montreal.
En Pierre, escoltant-la amb atenció, va movent el cap amunt i avall lentament, assimilant el que va explicant. Ell diu haver viscut a diferents països, per feines vinculades a la navegació. De jove estiuejà aquí, on no havia tornat més fins que heretà aquesta casa dels seus pares. I, d’ençà l’hivern, i coincidint amb la jubilació, hi ha introduït reformes per passar-hi temporades.
L’Aurora els hi diu que en només deu minuts la cocció de l’arròs estarà perfecte i que ella ja marxa. En Pierre mira el rellotge per controlar quan ha d’apagar el foc. Li paga en efectiu i l’Aurora s’acomiada dient-li:
-“Espero que us agradi. Vindré demà a buscar la cassola. Bon appétit!”.
L’acompanya fins la porta i mentre maniobra per girar en Pierre s’atansa a la finestreta del cotxe i li diu agosaradament:
-“Vols quedar-te a dinar amb nosaltres?”.
Es queda tan sorpresa que no sap què dir. El cert és que no té cap més servei i ja ha tancat l’obrador. L’amfitrió insisteix i, contra tot pronòstic, accepta de bon grat. La Isabelle no s’immuta en veure-la tornar amb son pare. De fet, ja li havia insinuat abans, quan eren plegades a la cuina, que el millor que podria passar és que es quedés perquè així el dinar seria molt més animat.
Brinden per la cuinera assaborint l’arròs caldós que certament ha quedat de primera! L’Aurora agraeix els elogis. Riuen tot fent sobretaula com si es coneguessin de fa temps. La Isabelle desapareix subtilment i, poc després, aprofitant que la brisa del mar comença a refrescar l’ambient, la xef s’acomiada d’en Pierre, agraint l’encàrrec i sobretot, la invitació. Quan carrega la cassola al maleter i entra dins del cotxe, se sent molt satisfeta.
El dimarts següent rep una trucada de “Ca l’Aurora”. En Pierre li demana com està, si tot va bé, i li fa una nova comanda pel vespre: sopar per tres persones, a les nou, a condició que ella es quedi novament amb ells. I l’Aurora accepta complaguda. Li nota un aire assossegat comparat amb el primer dia, quan entrà al restaurant un pèl neguitós. Xerren una estoneta per telèfon i li demana quan costarà, per tenir-li els diners preparats.
Quan a les vuit del vespre arriba a “Ca l’Aurora”, en Pierre li obre la porta i l’ajuda a portar-ho tot fins la cuina. Ella s’adona que hi ha un farcellet de cartes, escrites a mà, lligades amb una cinta de color taronja a la taula del menjador. Ell li demana si pot seure un moment perquè li vol explicar una cosa. Comença dient-li si no li sobta que la casa es digui com ella. L’Aurora somriu, responent-li :
-“Em sembla una coincidència divertida”.
Ell reprèn la paraula i li confessa que no és una coincidència. Li explica que va conèixer la seva mare quan tenien disset anys, van tenir una aventura i ella es quedà embarassada.
En Pierre li diu que ho va saber més tard, per carta, i no va dir mai res a ningú perquè l’Agnès li demanà que ho mantingués en secret. La família de l’Aurora decidí fer-se càrrec de la néta des que van saber que sa filla estava embarassada. Al poble se’n va fer safareig però no van saber-se detalls. Van criar-la dient-li que son pare era un noi que estiuejà al poble però que no l’havien pogut localitzar, havent-li perdut la pista. I aquest noi, li diu a l’Aurora, soc jo.
En Pierre li reconeix, amb tristor, que amb disset anys no va sentir-se prou fort per intervenir en la decisió de la seva família, aquí, i tampoc no va parlar-ne mai amb els seus propis pares. Els primers anys escrigué sovint per donar noticies i per interessar-se per la nena. Però amb els anys van anar perdent contacte i ell construí una vida lluny d’aquí.
Tanmateix, li reconeix que des d’aleshores sempre ha tingut un pes dins seu. Mentre ell va parlant, l’Aurora nota que els seus ulls s’omplen de llàgrimes d’emoció i d’alegria. En Pierre continua el relat, dient que, ara, amb seixanta i tants anys, s’adona que ha estat egoista i covard. Li diu que es casà amb la mare de la Isabelle, a qui mai explicà res.
Però, ara que ha traspassat i els seus pares també, i per circumstàncies familiars ha pogut heretar la casa, desitja explicar-li la veritat, conèixer-la i que sàpiga qui és son pare.
Vol estar prop d’ella. I per això, per primera vegada en tots aquests anys, en Pierre ha tornat i ha canviat el nom de la casa en el seu honor. Les darreres setmanes ha fet algunes investigacions i ha acabat sabent que és la seva filla. Per això estava tan nerviós quan entrà al restaurant la primera vegada.
Des d’aleshores, truca a l’Aurora regularment, li encarrega un àpat que deixa que organitzi com millor li sembli, i fan sobretaula al porxo amb la Isabelle, per anar-se coneixent. I l’Agnès, encara a Montreal, n’està al corrent i li ha dit a l’Aurora que aquest estiu també vindrà. Han passat els anys, la vida, i ara ho veu tot amb més perspectiva.
Mentrestant, tot esperant-la, en Pierre s’ho fa venir bé per passejar sovint davant del restaurant i veure la seva filla.
I quan des del port alça la mirada vers “Ca l’Aurora” somriu alleujat i esperançat...

Comentaris

  • El Pierre[Ofensiu]
    Prou bé | 30-09-2021

    Quin relat! El vas llegint i penses que més passarà? I en passa una de grossa!
    Tan bes escrit, com sempre, i amb un to de novel·la per entregues, d'altres temps...m'ha agradat molt que acabi bé. I tots feliços i contents!
    Amb total cordialitat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: