Cercador
"Bugui naits" o Collita del 83.
Un relat de: quimmiracleQuan comencem... digueres i sense pensar-t'ho dues vegades entrares en aquell món, en el teu nou món...
La primera vegada tot anà com una seda. Semblava que no haguessis fet res més en ta vida. Tot i això en cap moment oblidares el risc que corries, però, com un professional que volies ser, complires tan a satisfacció dels presents que et convidaren a sopar per celebrar el prometedor debut.
La segona vegada hi pensares menys. La tercera menys encara. I així fins que aparcares aquell pensament funest en un lloc ben arrecerat de la ment perquè no destorbés mentre treballaves.
A poc a poc, doncs, t'anares fent un nom en aquell petit món, on tothom es coneixia, i si primer el teu físic, atlètic i ben proporcionat, fou el millor ambaixador després sobretot fou la perícia de contenir-te i donar-te a requeriment del director, com si tot fos un automatisme amb un clic, el que et féu famós i reconegut entre els companys de feina. Això i que sempre tinguessis una paraula amable amb les actrius, que t'adoraven.
Res, però, no impedia que, de quan en quan, aquell corcó aconseguís alliberar-se del tancament i assolís d'una estrabada el terrat de la consciència. Llavors ho passaves molt, però que molt malament i la sola idea d’agafar la malaltia –i de ·malaltia”, entre vosaltres, només n’hi havia una i tenia un nom innombrable i esgarrifós- t'angoixava fins a l'extrem que havies de fugir, deixar-ho tot i anar ben lluny, uns dies, per poder així retornar a la feina amb la ment buida i l'esperit enganyat.
I així visqueres, amb l'ànima torturada per la por i la cartera plena per una indústria que tu ajudares a aixecar a cops de ronyó...
Així fins que un dia et donaren el resultat que tant temies. Havies jugat a la ruleta russa i finalment t'havia tocat. Perplex t'adonares que hi havia una cosa pitjor que la malaltia, i era la por a agafar-la. Llavors et prometeres que encararies la mort sense aquest sentiment atenallant-te la vida.
Ho prometeres i ho complires. Sit terra tibi leuis.
La primera vegada tot anà com una seda. Semblava que no haguessis fet res més en ta vida. Tot i això en cap moment oblidares el risc que corries, però, com un professional que volies ser, complires tan a satisfacció dels presents que et convidaren a sopar per celebrar el prometedor debut.
La segona vegada hi pensares menys. La tercera menys encara. I així fins que aparcares aquell pensament funest en un lloc ben arrecerat de la ment perquè no destorbés mentre treballaves.
A poc a poc, doncs, t'anares fent un nom en aquell petit món, on tothom es coneixia, i si primer el teu físic, atlètic i ben proporcionat, fou el millor ambaixador després sobretot fou la perícia de contenir-te i donar-te a requeriment del director, com si tot fos un automatisme amb un clic, el que et féu famós i reconegut entre els companys de feina. Això i que sempre tinguessis una paraula amable amb les actrius, que t'adoraven.
Res, però, no impedia que, de quan en quan, aquell corcó aconseguís alliberar-se del tancament i assolís d'una estrabada el terrat de la consciència. Llavors ho passaves molt, però que molt malament i la sola idea d’agafar la malaltia –i de ·malaltia”, entre vosaltres, només n’hi havia una i tenia un nom innombrable i esgarrifós- t'angoixava fins a l'extrem que havies de fugir, deixar-ho tot i anar ben lluny, uns dies, per poder així retornar a la feina amb la ment buida i l'esperit enganyat.
I així visqueres, amb l'ànima torturada per la por i la cartera plena per una indústria que tu ajudares a aixecar a cops de ronyó...
Així fins que un dia et donaren el resultat que tant temies. Havies jugat a la ruleta russa i finalment t'havia tocat. Perplex t'adonares que hi havia una cosa pitjor que la malaltia, i era la por a agafar-la. Llavors et prometeres que encararies la mort sense aquest sentiment atenallant-te la vida.
Ho prometeres i ho complires. Sit terra tibi leuis.
Comentaris
-
Bon començament[Ofensiu]Galzeran (homefosc) | 10-01-2012
i bona narració, un relat farcit de bones imatges, i aquell sentiments que colpeix, de com es perd el temps patint per allò que no tenim, i quan perdem la salut, ens adonem del temps manllevat a la vida. La por no és mai una bona estació per viure-hi.
Bon relat i gràcies per tot.
Ferran -
Que la vida ens sigui lleugera!!![Ofensiu]free sound | 03-01-2012 | Valoració: 10
A vegades els camins o l’atzar,
ens fan pensar. Cal viure i caminar.
I si no ens agrada, o ens posem malalts,
potser aquests escrits siguin bon regals.
Bon any i que mai ens vencin les pors!!!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- EL SEGELL DE L'AMOR
- LA PLAGA
- EL POU SEMPRE HAVIA ESTAT ALLÍ.
- L'ORATJOL
- DOS POBRES A L'ESCALA
- DONA I PORC.
- COSSOS
- EL FAR DEL GARRAF
- I el senyor Uixer caigué.
- SÓC UNA MÀQUINA DE CARDAR
- EM TOCO, CALENTA COM ESTIC...
- AMOR, ENAMORAMENT I PUR SEXE.
- LA MINYONA DE L'ANELL
- CULPA I CULPABILITAT
- NO SABIES NI EL SEU NOM