BUFA, QUINA BUFA!!

Escolto un soroll mort que m’atrau l’atenció. Sóc al sofà veient una pel·lícula a l’hora en que els britànics ja han enllestit el té fa estona i emmudeixo el volum del televisor per si de cas. Un instant i m’aixeco per donar un cop d’ull finestra enllà doncs el soroll que he sentit no és dels habituals. L’hora tampoc encara que fosqueja. El cotxe del meu llogater ja hi és i mentre penso que és massa d’hora, el veig estès al terra, bocaterrosa, provant d’aixecar-se. Uff! penso, això promet i em tranquil·litza esbrinar d’on venia el soroll malgrat tot. No torno encara al sofà i l’espio mentre, a empentes i rodolons, travessa el jardí del darrera. Fa tentines per encertar el primer tram de l’escala i torna a anar de genolls per terra. El temps s’allarga tant com les meves elucubracions ja de tornada al sofà. Aquesta situació es correspon normalment cap al tard o molt tard i més aviat els caps de setmana. Escolto el grinyol de la porta de la cuina però la salutació de sempre, més o menys entrebancada, avui és silent. Deu ser molt més greu que de costum. Un cop més, sembla que amb el marc de la porta i segueix el silenci que jo comparteixo farta ja d’aquests moments. No hi ha preguntes mai doncs ja he aprés que les històries, sense demanar-les, les explica ell i fins i tot se les creu. Avui però tot és diferent i segueix el silenci. La bufa ha de ser impressionant i el que barrino és l’hora. No ha fet parada a la cuina per a res del que normalment fa i l’escolto al meu darrera com remena l’estenedor portàtil que és a la sala per les inclemències de la climatologia hivernal. Deu recollir, o intentar-ho, la roba de la seva rentadora que ja deu ser eixuta. I dic la seva rentadora, ell diu “lavadora”, perquè de sempre les fem separades degut a la intimitat, a la seva deixadesa i a la seva interpretació de quan les piles de roba pudent, necessiten una bugada. La seva habitació, que no és la meva per descomptat, és escales avall i un cau de porqueria, de desori persistent on jo no hi poso els peus. Quan marxi necessitaré una fumigació intensa.
He retornat el volum i provo de seguir la pel·lícula, fugint de les cabòries, quan un terrabastall em sorprèn, però no moc ni un múscul. Interpreto que ha caigut sobre l’estenedor i l’ha trinxat alhora que ha creat un escampall d’agulles d’estendre i penjadors, la roba a quedat amuntegada dessota les restes recargolades de l’estenedor jubilat abans d’hora i ni un gemec se li ha sentit.. Genial. Les paraules segueixen absents i el rellotge s’ha aturat fa estona. M’aixeco cap a la cuina per fer una cigarreta i de reüll comprovo els desperfectes ocasionats mentre ell s’està de genolls a terra. Això no ho havia vist mai i penso que aquesta bufa passa a encapçalar la classificació. Mitja hora justeta, encara no són les sis, des que ha obert la porta i tot just deixa estar el manyoc de l’estenedor i recull en una pila als braços la roba que, de ben segur, llençarà tal qual sobre el seu llit i marxa fent tentines altra volta mentre jo espero que no caigui escales avall. Encara sóc bona persona i encara espero un simple hola mentre penso que avui he controlat un rampell justificat.
PD. Em pensava que havia mort potser. L’endemà no ha anat a la feina i no he sentit absolutament res fins a mitja tarda que ha pujat a demanar ibuprofè. No hi ha paraules.