Cercador
BROT DE FADA
Un relat de: Janes XVII- Compartir:
El bosc, clapejat dels colors mudats de primavera, es vestia de les ratlles de llum entre el brancatge agraït després de les tempestes. Jo coneixia per les llegendes descrites de l’avi, en nits de llar de foc i fum, que la fada de les lletres trepitjava en silenci aquells contorns. Ell, que assegurava haver-la trobat en els dies de foscor espessa, quan més ho necessitava, m’oferia aquell secret arrelat en la confiança de les creences.
Dessolat pel blanc dels papers que s’amuntegaven al damunt la taula, orfes de tinta, i farcit de cabòries matusseres que s’emparraven per ofegar les fantasies, vaig empènyer els meus instints cap al record d’aquelles paraules de l’avi que teixien estels on no n’hi havia. El bosc ja era el meu amic de conversa temps enrere i el meu amant introvertit, l’espai on reciclar l’aire embotit de ferums que em posseïen sovint i el cau de verd amb les aromes del gaudir. No havia de ser pas en aquell moment, ni en cap d’altre d’abans, les paraules de l’avi eren concises, -ella et vindrà a trobar, tu no l’has de pregar, i la temptació de demanar es va anar diluint amb el passar dels anys.
Un respir, una roca plana de repòs i un grapat de romaní a les mans per contemplar la natura embriagadora i el silenci va emmudir. No semblava pas de carn i ossos i tampoc el filament d’un miratge a l’horitzó, però la dansa sinuosa que va desplegar al meu davant va esborronar fins els esquitxos de suor que van caure a bocins com partícules de sal.
El negre atzabeja deslliurat al vent, surava sota els efluvis d’una partitura que jo no només intuïa, i aixoplugava el blanc de la seva pell i el roig encès d’una esclavina que deixava al descobert els embats d’un cos nu i descalç. Dibuixava la bellesa en moviment mentre els meus ulls il·luminats es perdien dins la màgia que aixecava del son fulles voladisses amb els seus peus. Embadocat no vaig ser gairebé conscient que la tenia a tocar, sentia el seu respirar convuls i podia ensumar l’aroma que desprenia sense que un sol múscul del meu jo tingués l’atreviment de grinyolar. Els seus pits del color de l’harmonia em miraven fixament mentre ella, sense deixar de ballar, es passejava les mans obertes per la panxa i l’entrecuix. Cap gest era obscè en ella, era l’esperit de la seducció amb cos de dona que sense gemecs sonors, es guarnia extasiada d’un plaer que m’impregnava, que es nebulitzava en el meu rostre des de l'escalfor que l’amarava entre les cuixes.
I el meu cos seguia rígid, silent, estupefacte davant d’aquell espectacle tan a prop i tan lluny alhora que encara prosseguia. Per un pessic d’instant em va marxar el magí cap a les nits de l’avi i la fada, i ara la tenia endins en els meus ulls. Dolça i sensual es refregava amb un apunt de follia assenyada contra l'escorça d'un vell roure mentre l'abraçava, mentre la cobria de petons humits. El desfici de la dansa era nou i jo només podia escoltar el plaer del refrec com la satisfeia, i jo només podia embadalir-me d’aquelles mans aferrades esgarrapant la fusta vella, que ja tenien el vermell de sang que li pujava per les venes. La pell blanca de la cara se l’impregnava de les aromes del seu amant de tronc gruixut, i les cames, ben obertes, jugaven a la balança de l'equilibri entre els espasmes que la posseïen. La música només era una nebulosa en una altra dimensió, en un núvol d’on les angoixes fugien esperitades i la pau del silenci, només estripada pels seus gemecs sords, l'embolcallava de perles de suor sensual que passejaven pel seu cos. Eren ella sola i el seu arqueig tens de plaer en un bany de natura improvisat. L’espetec del darrer xiscle va restar enclaustrat per entre el brancatge que l'agombolava en un espai de temps indefinit, mentre els nèctars de la complaença s'escorrien cap a les arrels del vell roure assedegat.
Vaig abaixar les parpelles cristal·litzades i el verd dels meus ulls es va fondre en el bosc. L’albada amb el vestit de rosada em va venir a despertar, i el grapat de romaní clavat a la mà em parlava del record lluny del somni, i jo només podia llegir les paraules del meu avi, i jo només podia pensar en emplenar fulls, i jo només podia mirar els brots verges que emergien de la terra fosca al peu del vell roure.
Dessolat pel blanc dels papers que s’amuntegaven al damunt la taula, orfes de tinta, i farcit de cabòries matusseres que s’emparraven per ofegar les fantasies, vaig empènyer els meus instints cap al record d’aquelles paraules de l’avi que teixien estels on no n’hi havia. El bosc ja era el meu amic de conversa temps enrere i el meu amant introvertit, l’espai on reciclar l’aire embotit de ferums que em posseïen sovint i el cau de verd amb les aromes del gaudir. No havia de ser pas en aquell moment, ni en cap d’altre d’abans, les paraules de l’avi eren concises, -ella et vindrà a trobar, tu no l’has de pregar, i la temptació de demanar es va anar diluint amb el passar dels anys.
Un respir, una roca plana de repòs i un grapat de romaní a les mans per contemplar la natura embriagadora i el silenci va emmudir. No semblava pas de carn i ossos i tampoc el filament d’un miratge a l’horitzó, però la dansa sinuosa que va desplegar al meu davant va esborronar fins els esquitxos de suor que van caure a bocins com partícules de sal.
El negre atzabeja deslliurat al vent, surava sota els efluvis d’una partitura que jo no només intuïa, i aixoplugava el blanc de la seva pell i el roig encès d’una esclavina que deixava al descobert els embats d’un cos nu i descalç. Dibuixava la bellesa en moviment mentre els meus ulls il·luminats es perdien dins la màgia que aixecava del son fulles voladisses amb els seus peus. Embadocat no vaig ser gairebé conscient que la tenia a tocar, sentia el seu respirar convuls i podia ensumar l’aroma que desprenia sense que un sol múscul del meu jo tingués l’atreviment de grinyolar. Els seus pits del color de l’harmonia em miraven fixament mentre ella, sense deixar de ballar, es passejava les mans obertes per la panxa i l’entrecuix. Cap gest era obscè en ella, era l’esperit de la seducció amb cos de dona que sense gemecs sonors, es guarnia extasiada d’un plaer que m’impregnava, que es nebulitzava en el meu rostre des de l'escalfor que l’amarava entre les cuixes.
I el meu cos seguia rígid, silent, estupefacte davant d’aquell espectacle tan a prop i tan lluny alhora que encara prosseguia. Per un pessic d’instant em va marxar el magí cap a les nits de l’avi i la fada, i ara la tenia endins en els meus ulls. Dolça i sensual es refregava amb un apunt de follia assenyada contra l'escorça d'un vell roure mentre l'abraçava, mentre la cobria de petons humits. El desfici de la dansa era nou i jo només podia escoltar el plaer del refrec com la satisfeia, i jo només podia embadalir-me d’aquelles mans aferrades esgarrapant la fusta vella, que ja tenien el vermell de sang que li pujava per les venes. La pell blanca de la cara se l’impregnava de les aromes del seu amant de tronc gruixut, i les cames, ben obertes, jugaven a la balança de l'equilibri entre els espasmes que la posseïen. La música només era una nebulosa en una altra dimensió, en un núvol d’on les angoixes fugien esperitades i la pau del silenci, només estripada pels seus gemecs sords, l'embolcallava de perles de suor sensual que passejaven pel seu cos. Eren ella sola i el seu arqueig tens de plaer en un bany de natura improvisat. L’espetec del darrer xiscle va restar enclaustrat per entre el brancatge que l'agombolava en un espai de temps indefinit, mentre els nèctars de la complaença s'escorrien cap a les arrels del vell roure assedegat.
Vaig abaixar les parpelles cristal·litzades i el verd dels meus ulls es va fondre en el bosc. L’albada amb el vestit de rosada em va venir a despertar, i el grapat de romaní clavat a la mà em parlava del record lluny del somni, i jo només podia llegir les paraules del meu avi, i jo només podia pensar en emplenar fulls, i jo només podia mirar els brots verges que emergien de la terra fosca al peu del vell roure.
Comentaris
-
Només...[Ofensiu]Prou bé | 17-04-2025
Només amb el primer paràgraf n'he tingut prou per sentir sadollada la satisfacció en la lectura. Tan complet, tan rodó que podies pensar que ja en tenia prou, però he seguit llegint i gaudint en la lectura fins que he descobert la musa, la fada, de carn i ossos en el teu somni.
Un relat magnífic. I me'n sorprenc? No abans de començar la lectura ja ho sabia!
Amb total cordialitat