Bocí de cel

Un relat de: aurora marco arbonés

BOCÍ DE CEL

Un gran núvol de fosques orenetes
davant del meu balcó juguen i volen,
un vol d'esbojarrades ballarines
que orenegen sens parar, sense anar enlloc.
Aletegen uns instants, tot energia
per caure en picat, fent maniobres
com avions de joguina. Ales esteses,
es lliuren confiades als corrents.
Per què, si en un petit bocí de cel
d'orenetes s'hi troba un gran esbart,
no encepeguen les unes amb les altres?
En aquest moviment que no es detura,
en aquest continu ball que no té fi,
com esquiven l'encontre de llurs cossos?
Si les observo massa el cap em roda,
m'atabalen l'embranzida i la cridòria
de gran pati escolar curull d'infants.
El vol majestuós d'una cigonya
travessa el núvol de mosquits gegants,
potes juntes, horitzontal figura,
ales blanques i flocs de serrells negres,
llarg el coll, reduït el caparró.
Se'n va volant lleugera, buit el bec
i torna feixugada amb un farcell
que afegirà més brancada al tendre niu.
Alço el braç, la pell banyada en sol,
i amb la punta dels dits, més grossos que ella
ressegueixo la línia del seu cos.
La cigonya també juga una estona,
deixant-se emportar pels suaus corrents,
pel plaer de volar, no tot és feina.
Qui pogués ser oreneta o ser cigonya!
Qui pogués tenir ales per volar!


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de aurora marco arbonés

aurora marco arbonés

215 Relats

1941 Comentaris

250835 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Diuen que tinc sentit de l'humor. No cal que m'ho diguin, ho sé. I no és pas una qüestió de genètica, ans al contrari, ja de bon principi vaig mamar l'unamunià sentiment tràgic de la vida. Però vaig desenvolupar el sentit de l'humor com a mecanisme de defensa. És el meu as guardat dins de la màniga. He passat la major part de la meva vida en les aules bregant amb adolescents, i no he pogut practicar massa aquesta qualitat, tot i que n'he practicat d'altres, tant o més importants.
Un mal dia vaig caure a l'infern i m'hi vaig passar una temporadeta però no em va agradar gens ni mica i no penso tornar-hi ni de visita.
Les meves millors amigues són les paraules, elles i jo ens ho passem força bé, riem, deixem caure unes llagrimetes si cal i ens sentim agermanades per un interès comú: explicar històries, en prosa o en vers.