BEATRIU I DANTE

BEATRIU I DANTE

Ja no baixa dels cels amb vestits de flama vermella. No necessita fer-ho. La seva divinitat s’ha tornat terrenal, intima i, per tant, infinitament més complexa.

La Beatriu d’avui camina amb sabates còmodes per un passadís d’habitatge, porta una tassa de cafè a la mà i té la mirada posada en la pantalla d’un ordinador i en el rellotge que marca l’hora de passar a buscar els nens a l’escola.

La seva perfecció no resideix en la puresa immaculada, sinó en l’artesania amb què teixeix el caos. És la perfecció d’un equilibri impossible mantingut amb el geni subtil d’una funàmbula. La seva divinitat és la capacitat de crear ordre, bellesa i sentit allà on només hi hauria estrès i llistes de tasques per fer.

I és aquí, en aquest terreny de la realitat més prosaica, on floreix el discret encant de la passió complexa.

No és l’amor romàntic i adolescent de Dante per una dona idealitzada. És la passió d’una dona casada: una força subterrània, un riu que flueix sota la superfície de les rutines. És la passió per un projecte propi que lluita per emergir entre reunions i rentats de roba. És la passió intel·lectual per un llibre que llegeix a les onze de la nit, quan per fi hi ha silenci. És la passió continguda i ferotge que sent quan observa el seu company de vida, no com a un salvador o una musa, sinó com a un aliat en aquesta batalla quotidiana, amb qui comparteix una intimitat feta de complicitat, de silencis entesos, de memòries acumulades com a tresor.

Aquesta Beatriu no et guia cap a les esferes celestials; et convida a veure la transcendència en l’efímer. El seu paradís no està fet de cants d’àngels, sinó del riure dels seus fills, de la satisfacció d’una feina ben feta, del moment de quietud absolut abans que soni el despertador. El seu infern és la culpa per no arribar a tot, la pèrdua d’identitat més enllà de les etiquetes de “dona de” i “mare de”, la por d’haver renunciat a parts d’ella mateixa pel camí.

I el seu purgatori és cada matí, cada tria, cada “no” dit per dir “sí” a alguna altra cosa que importa de veritat.

El seu encant és discret perquè no busca admiració, sinó connexió. No vol ser adorada, sinó entesa. La seva bellesa ja no és una revelació sobtada que deixa enlluernat, sinó una llum que s’encén a poc a poc, com l’alba, i que il·lumina tot allò que l’envolta amb una calidesa constant i fiable.

En aquesta narrativa desmitificada, Beatriu ja no és la meta. És el viatge mateix. És la dona que, amb els peus ben plantats a la terra i l’ànim encarat cap a les seves pròpies estrelles, troba la divinitat no en allò que està més enllà, sinó en l’acte heroic i quotidià de donar forma al seu propi món, amb totes les seves imperfeccions glorioses i passions complexes.

Això és el que potser Dante intuïa: que l’amor és la força que mou el sol i les altres estrelles. La Beatriu d’avui ens ho recorda cada dia, movent mons des de la silenciosa revolució de la seva existència.





nsmr